Per a la Miriam, de vint-i-un anys, és millor familiaritzar-se amb una cara nova en un entorn neutre. Per això els espero en una cruïlla mentre fan el passeig que procuren fer cada matí. En Marcos em truca per avisar-me que ja són a prop, però en realitat no caldria perquè fa estona que sento la seva filla com, amb veu forta, reclama repetidament “Vull tornar a casa!”. 

Quan giren la cantonada la veig empenyent un carretó amb una nina i em clava una mirada de desaprovació quan em passa pel costat. En Marcos somriu. Els segueixo. De sobte, ella s’enfada perquè, encara que ja són a cinquanta metres de casa, no ho entén i es tira a terra i, pegant-se, crida “Vull tornar a casa!”. En Marcos, pacient, l’ajuda a aixecar-se mentre li explica coses boniques. 

Un cop dins, ella es tira al seu llit, enfadada. La mare, la Pilar, explica que la Miriam creu que soc infermera i que per això no em vol allà. Amb paciència, amor i música de fons es tranquil·litza, i en Marcos parla del seu dia a dia de confinament: “El seu comportament és difícil de preveure, s’autolesiona i és molt volàtil. Entre setmana viu en un centre on treballa la conducta i l’ajuda molt. Però amb el confinament ens van oferir l’opció que es quedés allà, sense poder-la visitar, o dur-la a casa. No vam dubtar, però aquesta situació ens crea molta incertesa de què passarà després”. 

La Miriam travessa la sala i ens mira sense dir res. “Aquesta situació no és gens fàcil, és un neguit constant. No sabem què passarà quan torni al centre, tenim dubtes, com ara si serà capaç de dur mascareta. Però haurà de tornar-hi i tenim molta sort que pugui fer-ho. No és gens fàcil que persones com ella trobin plaça en centres que cobreixen les seves necessitats, i no la podem perdre. Tal com funciona el sistema, si, per exemple, un dia truco a Benestar Social i demano que necessito ingressar-la urgentment, això no és possible. Hi ha llistes d’espera, falten places a tots els centres”. 

Explica que ara se’n pot cuidar tot el dia –juntament amb la seva dona– perquè no està treballant, però aquest no és el seu dia a dia habitual. I a això s’hi afegeix l’angoixa de no saber si podrà tornar a treballar aquest estiu com a patró d’embarcacions de passatge. 

Una barreja entre haver de continuar amb la rutina habitual i pensar en el millor per a la seva filla: “Voldríem tenir-la sempre a casa, però arribarà un dia que no hi serem i necessita aprendre a valer-se per ella mateixa”.