Dues filles d’en Ramir van decidir que el pare, que viu sol a Vallirana, passés el confinament a casa de la seva filla Millaray, en una masia de les Encies, un veïnat de la Garrotxa. “Vam pensar que estaria més segur per la densitat de població”, diu la Millaray mentre prepara un te i desembolica el tortell de Rams.

Ell, d’esperit lliure i acostumat a fer i desfer al seu aire, no ho acabava de veure clar, però finalment s’hi va avenir. En Ramir té aquella mirada que traspua una experiència que només pot tenir una persona que ha viscut gairebé cent anys: va néixer el 1924. 

Ha voltat món, ha llegit molt i ha viscut molt, però encara no ho havia vist tot: “Això del confinament és una cosa que no havíem vist mai, i de virus n’hi ha hagut sempre. Jo mateix vaig sobreviure a la tuberculosi l’any 1949”.

Malgrat les penúries d’aquells temps, opina que les crisis es van gestionar millor.  “Aquest virus, segons sembla, generarà un canvi que no havíem viscut mai. Que des del govern ens tanquin a casa tindrà unes conseqüències econòmiques que seran desastroses. Penso que ens han confinat perquè és així com ho van fer a la Xina i a Europa es veuen pressionats a fer el mateix. Però tampoc sabem què va passar realment allà, només sabem el que ens vol explicar el seu govern”, reflexiona mentre es va menjant el tros de tortell amb parsimònia. 

Es trasllada fins l’època de la postguerra, uns temps de molta misèria, i afegeix: “Hi haurà inflació i tornarà a augmentar l’estraperlo”. Tres setmanes després de la trobada, i davant la insistència d’en Ramir d’agafar un bus de línia, la seva filla el va acabar portant a casa seva.