Introducció

Diuen que als pobles i a les ciutats petites s’hi viu millor que a les grans urbs, que l’aire és més pur i que el ritme de la vida és més pausat. Segur que és ben cert. I segurament també és una sort que una situació tan excepcional com un estat d’alarma amb confinament t’agafi vivint en un entorn així. 

No has de crear cap comunitat a correcuita perquè ja la tens feta de sempre, no et cal entrar en una espiral de trucades als serveis socials si necessites atenció bàsica perquè els veïns de tota la vida ja et cuidaran, com ho han fet sempre i, ara, encara més. La cua a la fleca, per exemple, passa a ser el moment del dia en què es comenta i repassa la situació de cada veí o veïna, i pots sentir-hi converses com: “Ahir una ambulància es va endur en Joan que viu a la pujada de la Rambla, però diuen que se’n sortirà, que no és greu. En Pep de Cal Ferrer s’ha quedat el seu gos fins que torni” o “Avui dona’m també el pa de la Teresa, que li duré a casa” o “–Quina passada la quantitat de voluntaris que s’han sumat a cosir mascaretes! –Ah, sí. Però n’hi ha que no ajuden ni fan res... –Sí, ja, però aquests ja hi eren abans!”

Aparentment tot sembla més fàcil d’aguantar, però no sempre és així perquè cada casa és un món i cada persona té el seu univers, i aquest confinament ha caigut com una llosa sobre totes les vides per igual. Cadascú, dins les seves circumstàncies, ha reaccionat diferent.

N’hi ha que s’han llançat a crear xarxes de suport amb un sentit de l’organització admirable perquè és el que han fet sempre, n’hi ha que s’han posat ara a ajudar de manera altruista i, al veure la gratitud que reben, es pregunten per què no ho havien fet mai abans. N’hi ha que no poden pensar en la magnitud global del moment perquè tenen una situació familiar extremadament complicada. N’hi ha que es pensaven que ja ho havien vist tot i s’adonen, amb incredulitat, que ni de bon tros era així. N’hi ha que són pràctics i s’arremanguen preguntant “Què s’ha de fer?” i s’hi posen. N’hi ha que, malgrat l’alerta de no poder sortir de casa, es veuen obligats a continuar treballant perquè tenen animals que depenen d’ells. I n’hi ha que pateixen l’angoixa de preguntar-se si, amb els seus serveis, sabran donar resposta de la manera més humana possible a les famílies que han perdut éssers estimats i no se n’han pogut acomiadar.

Algunes d’aquestes persones anònimes han permès a l’ARA entrar a casa seva per fer un retrat col·lectiu del que ha suposat viure en primera persona una pandèmia mundial que ha tingut una gestió política sense precedents. 'Històries del confinament' és un recull de la vivència de sis persones que viuen en pobles o ciutats petites de les comarques gironines i que han compartit les seves reflexions sobre la pandèmia i ens han mostrat de quina manera estan vivint aquesta nova realitat. Són històries que reflecteixen la capacitat d’adaptació de les persones, i els sentiments i pensaments que s’amaguen rere cada porta tancada. Unes reflexions que trenquen el silenci que durant setmanes ha envaït els carrers dels nostres pobles i ciutats.