"Si ets una dona tot és molt més difícil: em van violar dues vegades"

Després d'acabar els estudis universitaris d'informàtica a Asmara, aquesta jove va trobar feina de mestra. “Però el govern obliga els funcionaris a viure a la ciutat on treballen i no et permeten desplaçar-te. Era molt lluny de la meva família i guanyava molts pocs diners. Si intentes moure't al país et disparen”, relata. “A Eritrea no s'hi pot viure com un ésser humà: no hi ha llibertat, no pots fer la teva vida. Sobretot si ets estudiant”. Va haver de fer un any de servei militar obligatori, com tots els nois (i les noies) del país: “És una manera de fer-te treballar gratis per al govern”, recorda. La Herjoy viatja sola i amb el seu bon anglès tradueix per a la resta de nàufrags el que li expliquen els voluntaris de l''Open Arms'.

És una dona valenta i va emprendre el viatge tota sola. “Vaig travessar la frontera a peu, de nit, clandestinament, i vaig caminar tres dies fins que vaig arribar al camp de refugiats d'Etiòpia”, explica. Al camp de Hitsats s'hi va passar cinc mesos. “Per a les dones tot és molt difícil, i més quan estàs sola. Em van violar i jo vaig intentar defensar-me com podia. Ho vaig denunciar a l'ACNUR i em van donar uns papers per anar fins a Addis Abeba”. A la capital etíop no tenia diners per llogar una casa ni per comprar menjar i va haver de recórrer a la seva família. Com molts dels nàufrags del Mediterrani central, la Herjoy no tenia el pla d'arribar a Europa: el seu trajecte és el d'una fugida endavant. Es va plantejar reprendre els estudis d'informàtica a Addis Abeba, però no va aconseguir prou diners. Havia de continuar movent-se cap al nord. Ja havia pagat 4.500 dòlars pel viatge i encara havia d'arribar a Líbia.

Però el més difícil encara havia de passar. En arribar la van empresonar en un centre de detenció clandestí de Bani Walid: “Em van intentar violar, em van pegar cops amb un bastó al peu... em van donar un mòbil connectat a uns altaveus i em van fer trucar a la meva mare mentre em pegaven”, recorda entre llàgrimes. “La mare encara no sap que he pogut fugir i que estic viva”.

La família va reunir 700 dòlars perquè la deixessin anar, però aleshores la van vendre a un altre traficant. Va haver d'aconseguir 500 euros més. Cinc setmanes després de ser alliberada, un altre traficant els conduïa a un “corral” en una platja que no podia identificar, amb 450 persones més, a esperar el moment de jugar-se la vida (altre cop) a les aigües del Mediterrani.

El primer cop que veia el mar

"El 14 de març ens van fer sortir a mitjanit i ens van portar fins a la platja caminant. Ens van posar dins la barca. A les dones ens van col·locar al centre. Jo tenia molta por. Només volia trobar un lloc per seure, quedar-me quieta i tancar els ulls". Era el primer cop que la Herjoy veia el mar. "Les cames em feien molt de mal, perquè no hi havia espai... però per a les dones que portaven criatures era molt pitjor".

Però el pitjor moment, assegura, va ser quan la patrullera 648 dels guardacostes de Trípoli va irrompre enmig del rescat. Els voluntaris de l''Open Arms' havien tingut temps d'embarcar a les llanxes de rescat les criatures i les seves mares, però altres dones, com la Herjoy, s'havien quedat a bord de la pastera. En un moment un dels guardacostes va pujar a una barqueta que estava abandonada al mig del mar i va dedicar-se a perseguir l'embarcació per obligar-la a acostar-se a la patrullera. “Ens volien atrapar. I nosaltres els dèiem que no pujaríem a la patrullera, que abans de tornar a Líbia preferíem ofegar-nos allà mateix. Sort que l''Open Arms' era allà i ens van salvar”.