Vol treballar de soldador per enviar diners a casa seva. No s'oblida dels que han quedat enrere.
Quan va perdre la seva feina a la construcció, va decidir emigrar a Europa per ajudar la seva mare a sostenir els seus quatre germans petits. El seu periple va durar dos anys. “A cada frontera, havíem de pagar suborns als policies”, recorda. Es va passar dos anys treballant a Líbia: “Carregava camions, netejava cases... feia totes les feines que podia i enviava diners a casa”.
En aquell moment no pensava a fer el salt a Europa. Fins que quan el van detenir les màfies la seva situació es va fer insostenible. En el seu cas va ser víctima d'un engany: “Ens van portar a un lloc a la nit, i ens van dir que l'endemà continuaríem el camí fins a Trípoli, però quan vam ser a dins ens vam adonar que les parets estaven plenes de taques de sang i plenes de noms de gent amb la data en què havien mort. No vam entendre el que passava fins que vam parlar amb un noi de 15 anys, a qui els traficants obligaven a treballar recollint els orins dels detinguts: ell ens va explica que allò era una presó i que trigaríem molt de temps a sortir-ne”.
Ell va trigar dos mesos i mig a reunir entre els seus amics els diners amb què va pagar per la seva llibertat. “Si pensen que la teva família té diners, arriben a demanar-te'n fins a 3.000”, assegura. El van detenir tres cops més i finalment es va poder escapar: “De matinada ens vam posar d'acord amb vuit companys per saltar la tanca”. Tres dies després ja era a la platja de Zauia a punt d'embarcar-se a la pastera. Explica que el traficant va portar l'embarcació la primera mitja hora i va ser ell mateix qui va trucar amb un telèfon satèl·lit al centre de rescat de Roma per donar-los la posició de l'embarcació. “Ens va dir que posessin rumb 350º, amb una vella brúixola que hi havia a bord, i que quan fóssim en aigües internacionals ens rescatarien. Després va saltar a un barca més petita que ens seguia, i ens va deixar allà”.
Amenaçats pels guardacostes de Trípoli
Era la pastera que l'endemà la patrullera dels guardacostes de Trípoli va voler interceptar: “Vaig passar molta por, si t'agafen al mar et porten a Trípoli i allà et tornen a detenir i altre cop has d'aconseguir diners per poder sortir”. Ja a bord de l''Open Arms' encara no les tenia totes: “Confio al 50% que arribarem a Itàlia”. Voldria treballar de soldador en qualsevol país d'Europa: “Sé que em poden deportar, però espero tenir sort; tinc més esperança que por”. El jove soldador no s'oblida dels amics que ha deixat enrere: “Cal ajudar els negres que estan patint i morint a Líbia; la roba que l'ONU porta a les presons, després els guàrdies se l'enduen a casa”.
