"A Líbia et compren i et venen com si fossis un animal"

Els seus pares van haver de fugir d’Eritrea quan ell era petit i el van portar a Etiòpia. Amb només 13 anys va decidir marxar cap a Europa per ajudar econòmicament la seva mare, que s’havia separat, i les seves tres germanes petites. Va viatjar al Sudan i d’allà va travessar el desert del Sàhara: “Érem 110 persones en un camió, gairebé tots eritreus i alguns etíops. Ens vam passar 21 dies al desert, sense prou aigua. Hi vam perdre tres companys. Els traficants van abandonar els cossos a la sorra. Després ens van deixar sols enmig del desert i van trucar als socis libis, que van arribar tres dies més tard amb 25 vehicles Toyota. “Un dels cotxes va tenir un accident en què van morir una noia de 19 anys i un noi de 14. Hi havia moltes dones i criatures al grup”, recorda. El viatge li va costar 1.600 dòlars (uns 1.300 euros).

Els libis els van portar directament a un centre de detenció clandestí controlat pels traficants, al sud-est de Trípoli. “Hi havia tres hangars i no ens deixaven sortir. Calculo que érem unes 1.300 persones. Ens van fer presoners. Cada dia ens pegaven, tant els libis com els guàrdies txadians. Ens feien estirar a terra, ens tiraven aigua a sobre i ens pegaven amb mànegues de plàstic rígid als testicles i a les cames. Ens obligaven a trucar per telèfon a les nostres famílies per demanar-los diners”. El jove va trucar a la seva mare a Etiòpia. Quan va sentir com el torturaven, la dona es va vendre la casa per enviar-li els 4.800 dòlars que li reclamaven per alliberar-lo. “Els traficants tenen una xarxa a tot arreu: la meva mare va haver de dipositar els diners a Etiòpia”.

Tràfic d'esclaus modern

Pagar és pitjor, perquè et converteixes en un objecte preuat per als traficants. “Van veure que tenia diners i em van vendre a un altre traficant per 2.000 dinars (1.200 euros)”, sabent que podria fer-hi bon negoci. “A Líbia et compren en dinars i et venen en dòlars. Com si fossis un animal”. És el tràfic d’esclaus modern: el negoci no és explotar-los sinó extorsionar les seves famílies. El segon cop va haver de reunir 5.500 dòlars i, com que no en tenia prou, va recórrer als seus amics eritreus, que són immigrants sense papers a Israel. Però se’l van tornar a vendre. Després de mesos esperant que el portessin a la platja es va escapar “amb 700 persones més” i va buscar un altre traficant. Dos mil dòlars més per tenir un lloc a la pastera amb què la nit de dimecres es va llançar al Mediterrani. “A Líbia no et pots refiar de ningú. Tots porten uniforme i tots van amb cotxes on diu «Policia»”. Odien els negres. Veus com els policies parlen amb els traficants, tots es coneixen”.

El jove no s’oblida dels que han quedat enrere o estan empresonats. “Són els meus amics, germans i germanes que no han trobat la manera de pagar”. Assegura que, juntament amb la seva, va sortir una altra pastera, amb 85 persones a bord, de la qual no hi ha cap notícia. A Facebook -ple de cançons del raper Tupac- encara mira les imatges dels rescats posteriors penjades per les ONG per si hi reconeix els seus amics. Ell ha aconseguit sortir de l’infern libi. Li agradaria estudiar economia i màrqueting per guanyar prou diners i ajudar la família. El seu passat és una motxilla pesant, però encara té força per lluitar pel futur.