"Els soldats disparen de nit contra tot el que es mou a la frontera"
Han sobreviscut a les tortures a Líbia. Ara somien poder-se reunir amb els fills que van haver de deixar a Eritrea.
La parella va haver de marxar d’Eritrea l’abril del 2015. Ell era soldat i havia tingut problemes amb els seus superiors. “Tenia por que m’empresonessin i vam marxar corrents; ens va semblar més segur deixar els nens a casa amb els avis: a la frontera hi ha soldats i disparen contra tot el que es mou a la nit”, recordava a bord de l’'Open Arms' el 16 de març, l’endemà que l’embarcació de l’ONG badalonina els rescatés a 73 milles de la costa de Líbia. Quan van marxar, el seu fill gran tenia 6 anys, i la petita, 3. Només esperaven el moment de dir-los que havien arribat sans i estalvis a Europa. Volen anar a la Gran Bretanya, on ell espera trobar feina de mecànic per poder tornar a reunir la família.
Primer van anar a parar al camp de refugiats d’Adi Harush, a Etiòpia, on viuen unes 27.000 persones. S’hi van estar un any. Després van continuar fins a la capital del Sudan, Khartum, on ell va treballar durant uns mesos per reunir els diners per pagar als traficants que els havien de fer travessar el desert del Sàhara. Allà va néixer el petit Saron.
Mort al desert del Sàhara
La família va haver de pagar 5.000 dòlars per travessar el desert del Sàhara en un camió ple de gom a gom. “Vam tenir un accident i hi van morir tres persones”, recorda ella. Els traficants sudanesos els van deixar abandonats al desert fins que dos dies després van aparèixer uns vehicles tot terreny des de Líbia que els van portar directament a la ciutat de Bani Walid, a l’interior de Líbia, on els van empresonar en un lloc de detenció clandestí.
"Ens van tancar allà i ens van dir que si no pagàvem tres mil dòlars no ens deixarien anar. No hi havia aigua potable i ens donaven macarrons bullits per menjar, cada dia el mateix. Quan els vam dir que no teníem diners ens van obligar a trucar a la nostra família mentre ens aplicaven descàrregues elèctriques als peus perquè sentissin com cridàvem". Finalment van aconseguir els diners i van poder sortir, però al cap de dos mesos els van tornar a empresonar. Aquest cop van haver de pagar sis mil dòlars per la seva llibertat. "És un lloc amagat sota terra, amb prou feines vèiem la llum del sol. No hi havia metge: el Saron es va posar malalt i no menjava. Ens vigilaven almenys deu persones: n’hi havia que et cremaven amb les cigarretes".
Per a la mare, el principal temor era la tuberculosi. “Allà està tothom amuntegat; quan algú comença a tossir la malaltia es transmet a tothom. No hi ha metge ni medecines”.
