La Svitlana va aterrar a Bellaterra el 6 d’abril passat, gràcies a un transport d’emergència de la Creu Roja. Era la primera vegada que es convertia en una refugiada però era la segona que havia de començar des de zero. El 2014 havia deixat casa seva, a Donetsk, a causa de la guerra al Donbass. Llavors treballava de gerent d’una sucursal bancària i li van proposar de traslladar-se a una altra ciutat. Va marxar a Odessa amb una filla de 6 anys. Quan les tropes russes van envair Ucraïna el 24 de febrer li va semblar que la història es repetia. «El 2014 volia quedar-me a casa, però després de quatre mesos de terror, horribles, de bombes bombes bombes, vam haver de marxar. No volia repetir allò. Teníem por».
Va agafar la nena, ho va deixar tot i va marxar a Polònia. Va viure-hi un mes, esperant l’ocasió per escapar a algun destí més definitiu. «Volia anar ràpid, no volia esperar, sabia que no serien dues setmanes. Ja tenia experiència. I somiava en venir a Barcelona», diu amb un castellà rudimentari i un somriure generós. Sospira. «Havia vingut abans a Espanya de viatge. Jo ballo salsa i bachata i em pensava que aquí tothom en ballava!», exclama.
El primer allotjament va ser a Bellaterra i les van acollir uns voluntaris dels quals parla amb agraïment. Van rebre classes de català i castellà, i els van donar accés al club esportiu. «Quan vaig arribar no sabia que hi havia dues llengües, que existia el català. Però vaig saber que era molt important aprendre'l perquè no es va poder parlar amb Franco i, si no es parla, el català es perdrà», diu, tot seguit. Va decidir que volia aprendre els dos idiomes a la vegada perquè «no tenia temps per esperar-me a fer ara l’un ara l’altre». «He passat moments de decepció, però pensava que només necessitava aprendre'ls i tot aniria bé», diu.
Ara pot entendre el català que sent als Ferrocarrils i m’escriu els whatsapps en català, però s’expressa en castellà. «Perquè jo he après pel meu compte i hi ha moltes aplicacions com Busuu, Duolingo i Drops, i vídeos a Youtube. No hi ha canals catalans. Si no, el parlaria més», diu. Sí que va tenir l’oportunitat de fer cursos de català gràcies a l’Associació UCRACAT, però només dues hores a la setmana. També en fa dues de castellà. «Més endavant vull parlar català perquè vull tornar a la meva feina a la banca, però a poc a poc».
La situació l’obliga a prioritzar trobar feina per llogar un pis. La Svitlana viu en un hotel a Sabadell, fa de professora de ball al club esportiu de Bellaterra i una alumna li ha ofert un mes de feina com a recepcionista. La seva filla de 14 anys es vol quedar, ella es vol quedar. «A la meva vida sempre busco llum i felicitat. Jo tenia experiència, educació, una bona feina i ho he perdut tot. Però no vull morir per dins. Vull viure. Començaré de nou», es diu. Ho traspua per tots els porus.
La meva paraula preferida
