Quan sents la Shazra Javed Qureshi (Multan, Pakistan, 1991) penses: quin exemple! En resum: aterra amb 16 anys a Catalunya, supera el batxillerat, es gradua en química, es treu el màster en investigació científica i treballa en el projecte Prometeus ajudant els joves del Raval a arribar a la universitat. Tot això, gràcies a aquest català que parla tan bé i que li ha valgut el premi Pompeu Fabra de la Generalitat, que acaba de recollir. Però «no tot són flors i violes», diu, amb aquestes sis paraules exactes. «A nivell acadèmic, sí que ajuda molt. Depenent del lloc en què parlis en català et miren diferent, en sentit positiu. Però si el parles en segons quins llocs vas molt perdut perquè la gent no parla català. Al carrer, a les botigues, costa molt. Depenent de quin sigui el teu grup d’amics, ets l’única que parla català. Jo vaig a una escola de pintura a Mollet del Vallès i tothom parla castellà. Un dia hi entro i sento un nen català que deu tenir set anys que diu: "Mira, ja ve la catalana". Això pot semblar graciós, però si ho penses bé és trist». A ella automàticament li parlen castellà al veure-li la pell fosca. La Shazra els respon el que tants catalans no fan: «Tu parla’m en castellà si vols, que jo seguiré en català». No per res: és que no el domina tan bé.

La Shazra va arribar a Catalunya quan estava a punt de fer 17 anys. El seu pare havia vingut a treballar-hi quan ella acabava de néixer i finalment van poder fer reagrupament familiar. L’aterratge va ser complicat, no només pel xoc cultural, sinó pels incomptables impediments que es va trobar per estudiar. Encara avui s’indigna, perquè són dificultats que, quinze anys després, es mantenen exactament igual. El primer, convalidar els estudis d’un país amb qui Espanya no té convenis, un tràmit carregós i llarg que la va fer patir per si es passava un any en blanc. «A l’institut de Badalona em perseguien demanant-me els títols convalidats. Quin estrès! Jo era menor. Ja estava passant prou coses i tothom té dret a tenir una educació digna», defensa. A casa tenien clar que els tres germans havien d’anar a la universitat; el seu pare té estudis de sociologia i la mare és advocada. L’altre problema va ser que, com que feia batxillerat, que no és obligatori, no va tenir cap mena d’acollida escolar ni lingüística. «Potser trobava algun professor simpàtic que em parlava en anglès, però d’altres no el sabien o no feien l’esforç. Quan estàs al nivell d'«Hola com estàs» no aprens català a la classe de català de batxillerat», recorda. Es va buscar classes de llengua per fer a les tardes. Ella parla urdú, anglès i entén el panjabi i el saraiki.

«¿Havia d’aprendre català o castellà? La majoria et diu que castellà, per si marxes de Catalunya. Però jo no volia anar enlloc. Havia de triar-ne una perquè no tenia més temps. Volia aprovar batxillerat i vaig triar català perquè era la llengua de l’institut». Però, de nou, problemes: «Els cursos de català no estan pensats per a la immigració internacional sinó per a persones castellanoparlants o que tenen una llengua romànica. Jo tinc una distància lingüística enorme, no em pots parlar 100% en català o castellà. Porto quinze anys aquí i encara no he entès com cal utilitzar els articles. No ho he trobat enlloc ben explicat», assegura. 

Ens trobem a la Rambla del Raval, a l’entitat on treballa, l’AEIRaval. Ve de Mollet del Vallès, on viu amb el seu marit i una filla de deu mesos, la Bruna. També estudia educació social a la UOC perquè ha vist que la seva feina és la seva veritable vocació. «Jo tenia un objectiu clar: soc dona, immigrada i l’únic poder que tinc és l’educació», diu, assertiva, exigent, positiva. Els anys li han donat perspectiva. «L’idioma no és només una eina de comunicació. És una porta des de la qual t’incorpores a la comunitat com un membre actiu. Si hi ha moltes barreres, no pots participar en la comunitat. Quanta gent del Pakistan són polítics? Quants professors? Hi ha molta gent del subcontinent indi, però quants estan en llocs on es prenen decisions?», es pregunta.

Ara la Shazra es planteja estudiar castellà. «Com que al carrer es perd el català, depenent del lloc on vagis et veus forçat a parlar castellà, i jo l’entenc, però la gent a mi no m’entén tan bé». Als immigrants que rep des de l’Associació de Treballadors Pakistanesos, que el seu pare presideix i amb la qual col·labora fent la primera acollida de persones del subcontinent indi, els diu que aprenguin català: «El castellà està vinculat amb la immigració. Quan parles català, si ets d’origen divers i has escollit Catalunya per viure-hi, estàs enviant un missatge: Catalunya és casa meva i aquest idioma és meu».

La meva paraula preferida