Natalia Sánchez debutarà actuant en català el 2 de febrer al Teatre Borràs amb Fitzroy, el nou text de Jordi Galceran que dirigirà Sergi Belbel (per entendre’ns, el tàndem d’El mètode Grönholm) amb Míriam Iscla, Sílvia Bel i Sara Espígul. A falta de veure com serà la seva interpretació, segur que el seu impecable català deixarà a tothom bocabadat. No va ser la seva parella -l’actor Marc Clotet-, ni el fet d’instal·lar-se a Barcelona fa quatre anys el que la va motivar a aprendre català: va ser justament el teatre. 

Per què aprens català?

Em vaig assabentar que hi havia un càsting per a un musical que es deia Molt soroll per no res, de l’Àngel Llàcer [que es va estrenar el 2015]. Ja estàvem junts amb el Marc però parlàvem castellà, òbviament; jo no sabia català. A més, demanaven una cançó i un monòleg en català antic. I el Marc: «Nata, pero es para el Teatro Nacional de Catalunya, tienes que hablar catalán muy bien». Vaig trucar la Marta Calvó, que és amiga meva i molt bona coach, i ens hi vam posar en deu dies. Ho vaig aprendre com si fos japonès, fonèticament, síl·laba per síl·laba. Vaig fer el càsting i a banda m’havia estudiat quatre frases, però no la resposta a: «Ah, no sabia que eres catalana, creia que eres de Madrid». I jo: “Sí, soc de Madrid”. No em van agafar, però arran d'això, com que estàvem de gira amb Amantes, l’obra on ens vam conèixer, vaig començar a demanar-li al Marc «Com es diu tenedor?», «Com es diu això?». I al cap de dos mesos estàvem parlant català.

Has fet mai classes?

No. Tinc el Marc a casa, que és un professor nadiu. La millor manera d’aprendre una llengua és amb la parella, que la tens 24 hores. I, a més, no és mandrós, encara em corregeix mil coses i m’encanta.

Heu canviat de llengua?

Sí, parlem en català des de llavors. Quan va començar a parlar la meva neboda, també li vaig voler parlar en català. Deu fer cinc anys.

Et va costar?

No va ser cap esforç. És una llengua molt intuïtiva. Teniu sons que he hagut d’aprendre, però un cop els tens, ja està, ja no se’n van. I el català pot ser la porta al francès, a l’italià, està a mig camí.

Què parleu a casa?

Jo als meus fills els parlo en castellà i el Marc els parla en català, i ells parlen en funció de qui miren. Entre ells parlen en castellà, és curiós. I el petit està aprenent a parlar i barreja paraules de castellà, català i anglès. Jo al Marc li segueixo parlant en català.

Quina llengua sents en el teu dia a dia?

Més català. A casa, a l’escola, amb els pares de l’escola. Quan baixo al centre sí que sents més castellà. I la gent si em reconeix sempre em parla en castellà.

Creus que hauries necessitat el català?

No, no. De fet, conec molta gent que és d’aquí i parla castellà i viu perfectament. No ha sigut per necessitat, ni de bon tros. Ha sigut per gust. Perquè vegis la desinformació que tenia, em va sorprendre molt que el Marc parlés en català amb la seva família. És que si vius a Madrid no sents les altres llengües mai i quan viatges a Barcelona et parlen en castellà. Tant de bo hagués pogut aprendre a l’escola català, euskera i gallec.

De què creus que t’ha servit?

He pogut entendre moltes més coses. Si no, m’hauria estat impossible arribar fins aquí. Em va encantar conèixer el Marc parlant en català una vegada vaig saber què suposava per a ell parlar en català. Era com conèixer de veritat la persona, poder-li parlar en la seva llengua, parlar d’amor i sentiments, vaig coneixe’l més. Una llengua t’obre una porta molt gran, d’una cultura, d’una vivència, d’un país, d’una societat. Un idioma t’obre un món, és com viatjar.

Quan vas sortir de l’armari en català, en una entrevista a TVE arran de Los herederos de la tierra, quines reaccions vas rebre?

Missatges molt carinyosos. M’adono que ho hauria hagut de dir abans, perquè feia anys que el parlava i vivia aquí, i m’hauria encantat treballar abans aquí.

Creus que t’ha obert portes?

No ho crec. Ho sé. Estic fent teatre en català perquè el productor [Josep Domènech, de Bitò] va llegir que m’agradaria fer-ne. Em coneixia de Los Serrano i va saber que parlava català i vivia aquí. Vaig fer una prova i em van agafar. Fa una mica de vertigen, la veritat, perquè les actrius són un dream team, són increïbles, n’estic aprenent una barbaritat, i no m’imagino millor equip. És entrar per la porta gran.

La meva paraula preferida