La Shazra havia aterrat provinent del Pakistan i volia arribar a la universitat. La Laura tenia ganes de venir d’Erasmus a Barcelona. La Natalia va començar a practicar català com un joc amb la seva parella. El català pot entrar a la vida de la gent de maneres molt diverses.
En els últims vint anys han arribat a Catalunya més d'1,5 milions de nouvinguts. Fins i tot després del període pandèmic, en què s’ha frenat el creixement demogràfic, la mobilitat no s’ha aturat. La Catalunya del segle XXI és més diversa que mai i ha aconseguit mantenir una elevadíssima cota de coneixement i comprensió del català. És una llengua que "té més capacitat d'atracció que altres llengües minoritzades en contextos europeus", afirmava la sociolingüista Marina Massaguer en aquest reportatge. Tanmateix, és cert que només un 4,6% de les persones nascudes a l’estranger adopten el català com a llengua habitual mentre que un 59% opten pel castellà. I només un 10% de les persones nascudes a la resta d’Espanya parlen català diàriament (tot segons les últimes enquestes lingüístiques del 2018).
En aquest reportatge les hem buscat a elles, a les persones d’origen divers que han adoptat el català. Volem que ens expliquin justament per què han decidit fer-ne la seva llengua. Sabent això, potser tindrem la clau per acollir més bé i en català els nouvinguts. Perquè la majoria no han après el català en cap escola sinó a la vida, i en tots els casos s’ha donat una condició que ja assenyalen els estudis sobre les mudes lingüístiques: “L’adopció de l’ús social de «l’altra» llengua depèn sobretot de la presència de parlants”. És a dir, calen persones amb qui es pugui parlar català amb complicitat i entusiasme i els espais segurs per fer-ho.
Canviar de llengua sempre té més a veure amb la biografia que amb la ideologia. Els sociolingüistes Maite Puigdevall i Joan Pujolar assenyalen que les mudes lingüístiques tenen a veure amb moments "de canvi vital": el d'entrar a l’ensenyament o passar de cicle escolar, un canvi de feina, una relació de parella, noves amistats o el naixement del primer fill. Hem buscat testimonis que parlin català per amor, per necessitat i per plaer, i hem trobat històries d’arribada a Catalunya molt dures i d’altres més alegres. En els casos més privilegiats, el coneixement del català és més un element d’integració i de riquesa cultural que de necessitat. En canvi, en els casos d’immigració forçada ha estat un requisit per estudiar i treballar aquí. En cap cas ha estat un tràngol. La recompensa sembla que val més que l’esforç: parlar català els ha obert portes, professionals i personals, i els ha ajudat a progressar.