La Laura McGloughlin diu que a la seva vida les coses passen “per error”. Diguem que passen per casualitat. Va començar a aprendre català quan estudiava filologia hispànica i anglesa a la Universitat de Cork per poder fer un any d’Erasmus a Barcelona, perquè les altres dues opcions eren Burgos i Bilbao. “El català augmentava les meves opcions d’anar a Barcelona, i va funcionar”, afirma. El 2001 va viure a Gràcia, “que llavors era un poble, no hi havia tants estrangers”, i estudiava a la Universitat de Barcelona. “Vaig veure que la gent no parlava castellà, a Gràcia, però a la vegada per a mi era molt difícil practicar-lo, era com una cosa amagada. Jo deia «Bon dia» a les botigues i em responien en castellà. I jo pensava «No, que vull practicar català, ja t’entenc!»” La Laura es va sentir estrangera fins que s’hi van dirigir en català: “El dia que una senyora gran al supermercat em va dir: «Nena, ajuda’m», llavors vaig dir: «Soc del barri»”. Va ser “per error” que va entrar en una classe de traducció literària, i li va fer tanta vergonya marxar que es va quedar a escoltar el professor John Stone. La va entusiasmar. Al cap d’uns mesos seria ell qui li recomanaria el màster de traducció de la Universitat d’East Anglia, prestigiosa pels seus cursos de creació literària. Va ser la manera de començar a conèixer traductors com Peter Bush i institucions com l’Institut Ramon Llull, que acabaria subvencionant la majoria de les seves traduccions catalanes a l’anglès. Ha publicat la versió anglesa de Pedra de tartera de Maria Barbal, La planta carnívora d’Andrea Mayo - Flavia Company, la poesia de Joan Brossa, contes de Marta Orriols o Manèl Zabala i A contrapel i Vents més salvatges de Bel Olid. La primera, però, va ser “per error”, perquè va anar a una recepció a l’ambaixada espanyola durant la Fira del Llibre de Londres i va trobar un editor que buscava traductor per a La venda, de Lluïsa Cunillé. “Sento que hi ha una simetria històrica entre l’irlandès i el català, perquè conviuen amb una altra llengua dominant, que té tota l’atenció. Les dues societats són diferents, esclar, i l’irlandès no el parlen tantes persones com el català. Jo mateixa només l’entenc, però m’agradaria recuperar la meva llengua. Crec que és un moment important per a la llengua a Irlanda, perquè per primera vegada ve gent de fora, i la immigració fa que ens plantegem què és ser irlandès, i fins a quin punt necessitem la llengua. És un moment fonamental”, diu.

A ella no li falta feina, tot i que hi hagi ben poques traduccions anuals a l’anglès, perquè és un mercat molt tancat. “Ara ja no em truquen per fer traduccions del castellà, perquè hi ha molta gent que el sap, mentre que en català som pocs i ens coneixem tots”, admet. Després de treballar tota la vida de llibretera en fins a 35 llibreries del sud d’Anglaterra i Irlanda, l’aturada de la pandèmia li va servir per proposar-se la dedicació exclusiva a la traducció i altres feines literàries, com articles o informes de lectura. El seu coneixement del lector anglès és realista i pragmàtic. S’ha traslladat a Dénia, amb el seu marit murcià, així que s’està adaptant a l’accent valencià.“Recordo que la meva mare l’últim any de carrera em va dir: «Què fas? Per què estudies català, que només el parlen a Barcelona? Quin sentit té?» I ara per fi puc dir que és la llegua amb la qual faig el 80% de la meva carrera. Una llengua que al principi aprenia per anar a Barcelona, després per amor, que no pensava que em donaria diners, m’ha donat tantes coses, tants coneixements, tantes relacions, que ja forma part de la meva vida, i és un privilegi poder fer que la literatura catalana sigui més coneguda al món. Perquè el nivell d’escriptors que hi ha en català és altíssim. Jo al·lucino!”, exclama. Fa un any publicava un article en anglès amb aquest títol: “Per què hauríeu d’estar llegint més literatura catalana?” La seva tria: Joan Maragall, Joan Sales, Rosa Maria Arquimbau, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Alicia Kopf, Eva Baltasar i Bel Olid.

La meva paraula preferida