Cinc mil euros i una adreça de Tarragona. Això és el que tenia la Silvia Platica abans de marxar de Moldàvia. Amb poques setmanes es quedaria sense res. Havia estudiat per fer de modista, però quan va ser l’hora de fer estudis superiors la família no s’ho va poder permetre. Amb el xicot que tenia i entregant tots els estalvis familiars a una màfia que els donava el visat per sortir del país (però se’n va desentendre de seguida), va viure una odissea increïble fins a arribar a casa d’uns familiars del noi. Hi va viure uns mesos en precari i pràcticament sense tenir contacte amb ningú del país. En va marxar perquè se sentia sola, sota sospita i poc valorada, i la va rescatar un cosí que vivia a Mollet del Vallès. Va malviure en un parell de pisos, patint perquè acumulava deutes, fent neteges en negre i sense saber què seria de la seva vida.

Una companya russa li va aconseguir un contacte a Vic. Era incapaç de lletrejar el nom, ni tan sols de pronunciar-lo. Amb cinc euros prestats va agafar el tren de Mollet en direcció Barcelona, a Sants va baixar i allà va demanar a tothom per “Vbique”. Al final algú li va assenyalar Vic. No sabia si era el lloc correcte, si era una trampa, si havia d’agafar aquell tren: la metàfora se li feia realitat. Com que no tenia alternativa i sí determinació, hi va pujar. A Vic va trobar-se amb una noia russa i una família de Sant Hipòlit amb dues filles que la volien d’interna per ajudar amb les tasques de la llar. Encara li cauen les llàgrimes quan, 18 anys després, recorda tot allò: com sobrevivia menjant galetes, com patia per pagar el tren, per pagar-se unes sabates, per si la venien a una màfia de tràfic de dones.

M’explica les penúries viscudes amb 20 anys perquè entengui per què parla català. “És el que em van ensenyar quan vaig caure en aquesta família”, diu, des del pis on avui viu amb el seu marit, a Manlleu. “Fins llavors, en quatre mesos havia après quatre paraules de català. Amb una família que només parlava català vaig començar a parlar l’idioma amb un mes. Si no surts i no el parles amb ningú, no l’aprens. Amb el minidiccionari que jo tenia no el podia aprendre”, assegura. L’àvia de la casa, la “senyora Núria”, la feia seure cada dia al seu costat per ensenyar-li tot el vocabulari que necessitava per fer la compra. Li escrivia, li dibuixava, li feia repetir. “Aubergínia”, la recorda com la paraula maleïda. “Ara els hi agraeixo molt, com es van dedicar a mi”, diu, emocionada. “Em va presentar a totes les botigues, tothom em parlava català i em felicitaven quan jo el parlava”, recorda. L’altra manera d’aprendre va ser cuidant les nenes de la casa, la Judit i la Laura. “Vaig viure la infància que jo no vaig tenir amb elles. La petita començava a parlar i en vam aprendre juntes. Un dia cridaven «Tinc gana» i aprenia què volia dir. Tenien llibres i fèiem com que jo era la professora, però en realitat elles me n’ensenyaven a mi!»

El castellà ni tan sols sap com el va aprendre. “Mirant la tele, suposo”. Només l’ha fet servir per treure’s el carnet de conduir i quan baixa a Barcelona o a altres capitals. S’ha trobat sovint que, quan respon en català si li parlen castellà, sembla que molesta. “Tenen el prejudici que, com que soc jove, he de saber els dos idiomes, però jo només vaig aprendre català. I me’n vaig al català per comoditat, sense adonar-me’n, no per fer-me la catalana”, s’excusa. El seu cas és prou singular i fa que la llengua sigui sovint un tema de conversa. "A mi els catalans m’han tractat molt bé, amb confiança, amb humanitat”. Ràpidament va poder regularitzar la seva situació i fins i tot va portar el seu germà, que també viu a Osona amb la família.

La Silvia té molt esmolada la intuïció lingüística. Per exemple, quan treballava en una botiga notava que algunes clientes volien “que els respongués en castellà fins i tot quan deia Nocilla”. “Per això ara tinc la tendència a parlar castellà quan em parlen castellà. Tot i que me’n vaig sempre al català, és veritat. No per discriminar ningú. Si he de canviar, que m’avisin”, diu. Però també es planteja: “Per què jo he de saber castellà i algú que viu aquí no sap català? ¿Tu em jutges a mi que he vingut estrangera quan sé rus, romanès, català i castellà?”

Finalment, sí que ha hagut d’estudiar la cultura, la llengua i les lleis espanyoles: per tenir la nacionalitat. El seu marit i ella juraran al rei i a la Constitució aquest gener.

La meva paraula preferida