“Em van dir que a Barcelona existeix el català, però que no em faria falta”, recorda l’Olivia Conner. Després de graduar-se en logopèdia, volia viatjar pel món i viure un any fora de Salinas (Califòrnia). Havia estudiat castellà durant quatre cursos i va veure la possibilitat de passar un any a Barcelona fent de mestre auxiliar de conversa en anglès. Viuria amb famílies que portessin els nens a l’escola. Perfecte. Un mes abans de marxar per tot el curs, rep el destí que li ha tocat: Olot.

Quatre anys després l’Olivia viu a Girona, treballa en una multinacional a Barcelona i fa vídeos que es viralitzen a TikTok exercint de guiri catalana. “Ningú necessitava una altra guiri més parlant anglès a TikTok”, diu. Tot va començar fent broma, quan una companya de pis es va riure d’ella perquè tallava el tomàquet de sucar en vertical. “Vaig fer aquest vídeo perquè es petava de riure i es va posar a enviar missatges a tots els amics. En vaig fer uns quants més i l’èxit va venir amb el vídeo on explico per què parlo català. L’altre va ser quan vaig tornar als Estats Units amb un tió”. No falla. “Ho faig perquè m’agrada, he fet amics i tot, i a més la gent m’ajuda a millorar el català”.

El seu mètode d’aprenentatge de la llengua ha estat exclusivament la immersió. Al principi les famílies i els professors de l’escola s’esforçaven en parlar-li castellà, però a mesura que li van agafar confiança només sentia català. Ella parava l’orella a totes hores. “Em van ajudar moltíssim, van tenir molta paciència i quan jo deia: «Passa’m l’oli», tots els companys m’aplaudien. Més que pressionar-me per parlar català, sento que em van fer costat. Jo en volia aprendre i em va ajudar que em parlessin en català”, explica. Només ha fet un trimestre de classes al Consorci de Normalització Lingüística i diu que no parla tan bé com sembla, “però l’accent d’Olot fa que dissimuli els dèficits de gramàtica”. “Hauria d’estudiar-lo bé tot un any”, apunta. Parla anglès a la feina i amb la parella, català a Girona i amb els amics, i castellà amb els seus sogres, d’origen andalús.

El primer any a Olot va parlar castellà, esquitxat amb els aprenentatges de català que feia. Quan va decidir que volia quedar-se un segon curs perquè li havia encantat l’experiència i tenia un xicot banyolí –“no volia tenir cites a Olot per evitar el gossip”–, va pensar que havia de canviar de llengua. “No ho necessitava per treballar, perquè a l’escola has de parlar en anglès, i la gent és molt amable i et poden parlar en castellà. No calia. Tampoc per la meva parella, perquè quan ens vam conèixer ell parlava millor anglès que jo català i ens hem acostumat a parlar anglès, i costa canviar de llengua. Però soc una persona molt social i m’agrada conèixer gent. Per estar connectada amb la comunitat, amb la cultura d’aquí, i per tenir relacions més íntimes amb la gent, has de parlar la seva llengua materna. Si vius en un lloc, no et vols sentir estrangera”. Al final van sorgir problemes administratius i no va poder seguir a l’escola però va venir la pandèmia i va tenir clar que es volia instal·lar aquí.

La meva paraula preferida