Paula Bonet sempre havia sabut que un dia publicaria una novel·la, però pensava que seria més tard, en un procés més avançat de la seva carrera com a artista plàstica. També pensava que li costaria, que no li seria fàcil, que no trobaria de bones a primeres una editorial de prestigi com Anagrama disposada a posar-li la catifa vermella. “Soc pintora i poca gent sabia que escrivia: estava preparada per rebre crítiques negatives, però, davant la meva sorpresa, això no ha passat i he trobat que molta gent m’ha llegit”, diu.
Ferran Forné
Bonet tampoc no volia escriure la seva primera novel·la “enfadada”, sinó des de la “pausa”. “Volia parlar de fets greus, però ho volia fer des de la ficció per apartar el meu dolor, no volia que els meus sentiments em traspassessin”, remarca. El primer intent va ser Roedores | Cuerpo de embarazada sin embrión, on pintura i escriptura es donaven la mà, però des de la distància. I, finalment, va arribar L’anguila, un projecte que també tenia dues versions, la pictòrica i la literària. En un primer moment, anaven en paral·lel, amb la intenció d’assumir l’infern, el purgatori i el cel de Dante. Va preparar una exposició en què els tres estadis es comunicaven, però va veure que, a la novel·la, no hi havia cel possible. La protagonista de L’anguila es diu Paula, una decisió d’última hora, tot i no ser ella mateixa. Va ser un exercici d’honestedat: “Una persona que es respecta excessivament no podrà treballar des de la llibertat”.
Ara mateix ja està capficada en un nou text que no té res a veure amb la plàstica. “He aconseguit separar-les del tot”, apunta, tot i que les dues disciplines parlen entre elles. Primer, va entendre que pintant trobava paraules. I, després, que l’escriptura enriquia la pintura, sobretot elevant-la cap a l’abstracció. “M’he adonat que molts lectors, sense jo pintar res, sentien, així que llegien, que s’estaven tacant les mans de pintura blanca”, reflexiona. En la literatura, ha descobert que “és brutal escriure sense tenir en compte ningú, ni a tu”, i que qui mana és el lector, cadascun dels quals troba coses en els textos que ni l’autora havia previst.
