Roman Regué. El padrí que va viure tres repúbliques

“Jo he tingut la sort de viure tres repúbliques, la del Macià, la del Companys i aquesta”, deia des del 2017 el Roman Regué. El destí li havia estat cruel de petit i també en els últims anys de la seva vida, però no per això deixava de mirar-se les coses amb optimisme i bon humor. Segurament, perquè la generació que va viure la Guerra Civil tenia una fortalesa especial. 

La vida d’aquest marit, pare i padrí de Bellmunt d’Urgell va quedar marcada per un conflicte que el va portar a fer de pagès, un ofici que no va deixar mai, ni tan sols quan es va jubilar. I no va ser fins als 84 anys que va aparcar el tractor, però no per decisió pròpia, sinó perquè els seus fills no van parar fins que desistís de renovar-se el carnet, cosa que, diuen, no parava de recordar-los. El 26 de març, amb 97 anys acabats de fer, moria pocs dies després de contagiar-se de coronavirus.

La raó diu que va tenir una vida llarga però els sentiments passen per sobre de tot, i més quan gairebé no van poder acomiadar-se d’ell. Tenia el cap ben clar i el dia 8 els fills l’havien anat a buscar per dinar plegats, com acostumaven a fer els caps de setmana. Poc després sabrien del covid-19 i, malgrat que semblava que se’n podia sortir, d’un dia per l’altre va apagar-se la flama. Només van permetre tres persones al cementiri i tan sols tenien tres hores per al trasllat i l’enterrament. Un adeu mal fet, com tots els del coronavirus, i amb absències tan destacades com les dels quatre nets que viuen escampats pel món: un a Andorra, una a Londres i dos als Estats Units. Sense opcions d’agafar un avió, un recordatori digital va ser l’únic homenatge que van poder fer al padrí.

Nascut el 10 de febrer del 1923, era el quart fill d’un sabater d’ofici que també feia de pagès. L’hereu, amb qui es portaven 18 anys, va haver de marxar del poble per motius polítics durant la guerra. Tampoc eren a casa els germans. Algun d’ells, al front. Ell havia fet primer i segon de batxillerat i es preparava per fer magisteri però va quedar sol amb la mare. No va tenir opció: s’havia de cuidar de les terres per sempre més.

Divulgador i lector insaciable

La guerra havia estat sempre un tema tabú. Mai n’havia volgut parlar, ni de política. Però fa cosa de quinze anys va fer un gir i va decidir explicar-ho tot. Es va convertir en un dels millors divulgadors de la contrada. Fins al punt que, quan les escoles anaven d’excursió a la serra, l’avisaven perquè expliqués als joves les batalletes de les trinxeres on s’amagaven els soldats, emulant el professor que mai havia pogut ser.

Va vetllar perquè els seus fills tinguessin els estudis que no va poder completar i s’enorgullia que els nets haguessin fet carrera. No va moure’s de Bellmunt d’Urgell fins que fa tres anys se’n va anar a la residència de la Fuliola. Va ser quan va morir la seva dona, deu anys més jove que ell, malalta d’Alzheimer. 

Però va seguir sent el Roman de sempre, un lector insaciable que, quan el repartidor portava els diaris a la residència, directament els hi donava a ell. Algú que no parava quiet, ni quan, als 95 anys, li van posar un marcapassos perquè es cansava: pocs dies després ja pujava escales. Fidel a la seva cita setmanal amb el dòmino, es definia com a “català i del Barça”, i no va fallar a la cita del 9-N ni a la de l’1-O. “Em pensava que mai més tornaria a votar, però últimament me’n faig un fart”.