Montserrat Espot Margalida. La fortalesa d’una pallaresa sibarita

El càncer no la va poder vèncer després de cinc anys de lluita fent saltar pels aires els pronòstics mèdics. Tampoc el silenci d’una postguerra amb maquis travessant muntanyes, l’anar a pasturar quan només era una nena, l’èxode rural ni la fàbrica on va treballar quan va arribar a Barcelona. La Montserrat va morir de coronavirus. Tenia 80 anys. “La meva mare era una pacient terminal. Sabíem que marxava, però no ens ho hauríem imaginat mai així. Sense poder donar-li la mà, sense ser-hi. Ha sigut el final que no mereixia”, lamenta el seu fill Guzman Sebastià Espot.

Ell i les seves dues germanes es van plantar a la porta de la residència quan els van dir que no se'n sortiria. Davant la negativa a deixar-los entrar, van demanar al personal que li ensenyés els vídeos familiars que havien gravat amb el mòbil. “Sabíem que eren les últimes paraules que li dèiem”, diu. 

Quan va esclatar la crisi feia un mes que estava ingressada amb pal·liatius per al càncer. Primer, la reducció de visites la va desconcertar i després només els va quedar el telèfon. Com a bona sibarita, a l’inici fins i tot tenia esma de demanar que li portessin bunyols quan s’acabés el confinament. “Li agradava menjar bé i, com que no podia menjar el que volia, tenia antulls”, explica, divertit, el Guzman, que recorda haver-li portat fins i tot uns ous ferrats abans de la pandèmia.

Un dol posposat

Després d’aquell comiat virtual, el director del centre va trucar al Guzman per dir-li que podia acomiadar-se presencialment. Havia canviat d’opinió, però era massa tard. Quan el Guzman va sortir de casa va rebre l’última trucada. “Va ser un daltabaix. Va morir sola”, lamenta el seu fill, que qualifica la comunicació amb el centre de complicada, tot i que empatitza amb el personal, que, creu, ho va fer tan bé com sabia. La precipitació dels fets –van passar quatre dies des que li van detectar el virus fins al decés– va generar impotència als familiars, que van seguir les recomanacions mèdiques. “No sabíem què era el millor. Ens deien que la deixéssim a la residència. Sentíem que no podíem prendre decisions”, lamenta commogut.

“Encara no hem fet el dol. El fet d'estar aïllat i haver de plorar sol és molt dur. Tens la sensació de pèrdua, però no del tot. És com un dol posposat”, explica amb estranyesa. La família ha planejat un acte laic al poble, on portaran les cendres tal com ella volia, perquè tot i que la Xica de Cal Mestre –així l’anomenaven– va marxar molt jove de Toralla, un poblet del Pallars Jussà d’una desena de cases, no l’ha abandonat mai. N’era la mostra el seu accent pallarès i l’enyor de parlar amb les veïnes a la porta de casa. “Per a ella, Barcelona era anònima. Xerrar era el seu hobby”, explica.

El Guzman ha buscat la manera de fer el seu propi ritual confinat encenent un ciri al costat d’una foto d’ella i la Moreneta, per la qual tenia devoció. Havia fet el viatge de noces a Montserrat i, a més, en portava el nom. Li queden els records. El de la noia que el seu pare va seduir en un ball de diumenge al casinet d’Horta –si hi havia festa major, "ja podien estar enfadats que semblaven la parella ideal"–, el de l’àvia feliç envoltada dels nets menjant una de les seves paelles que "cuinava com ningú", però sobretot el de la mare orgullosa dels seus fills. El Guzman encara recorda com es va enrojolar el dia que el van contractar en la seva primera feina com a professor. "El director de l'escola va trucar a casa i s'hi va posar ella. Quan vaig anar a fer l'entrevista em va dir: «No m'ha calgut mirar el currículum. Amb el que m'ha dit la seva mare el contracto amb els ulls tancats»". La Montserrat també tenia una croada oberta contra la ganduleria i els va transmetre la cultura de l’esforç: “Em va ensenyar el valor de les coses”.