Enric Enrich Coll. Un capellà obrer i rebel a la Menorca franquista

Progressista, visionari i atrevit, Enric Enrich Coll (Ferreries, 1933) va ser un capellà rebel en ple franquisme. Va entrar al seminari de Ciutadella quan tenia 16 anys i va començar a exercir a la parròquia de Sant Bartomeu del seu poble, però el 1965 el van enviar a Fornells. Ell ho va tenir sempre clar: l’havien traslladat per castigar-lo. “El bisbe va rebre diverses denúncies en disconformitat amb les actuacions de l’Enric, coses com ara girar l’altar cap al poble o impulsar el canvi de llengua del llatí al català”, recorda l’actual capellà de Ferreries, Joan Febrer. Però ni allò ni el clima d’autoritarisme que hi havia a l’illa no el van aturar, sinó ben al contrari, i molts ferreriencs el seguien: anaven fins a Fornells a oir missa.

Els que el van conèixer no dubten a dir que era un avançat al seu temps. Enmig de la dictadura no duia sotana, feia servir la llengua pròpia dels menorquins en la litúrgia i cap als anys 70 va dur a l’església de Fornells uns instruments musicals que no hi havien sonat mai. “Molts recorden aquells temps en què anar a missa era sinònim de viure una experiència diferent, amb cants de rock i música moderna per l’època que era”, explica el conseller de Cultura de Menorca, Miquel Àngel Maria, exsemiranista i amic d’Enrich. A la parròquia de Fornells, on va exercir fins al 2003, encara es fan servir la taula de mescles i els altaveus Yamaha que ell hi va dur. 

La visió política d’Enrich no es va quedar a la parròquia: entre el 1983 i el 1987 també va ser regidor de l’oposició pel PSOE a l’Ajuntament d’Es Mercadal. Uns anys més tard, amb Fernando Contreras, va encapçalar l’informe i el moviment –frustrat– per aconseguir que Fornells s’independitzés d’Es Mercadal.

Pagès i manobre

“Fou una persona lliure, a vegades incompresa i extremadament atrevida”, recorda Miquel Àngel Maria. Va ser un dels líders d’un corrent transgressor dins l’Església, el dels anomenats “capellans obrers” sorgits a remolc del Concili Vaticà Segon. I feia honor a aquest nom: va treballar repartint butà, de pagès, de manobre i fins i tot va fundar el restaurant Es Cranc en un local parroquial, un establiment avui conegut per la qualitat de la caldereta de llagosta que s’hi serveix. Treballar amb ganes mai li va venir de nou, venia d’una família pagesa. Potser per això també estimava la terra: era amant dels cavalls i de les tradicions menorquines, va fer de Caixer a les festes patronals. Unes aficions que compartia amb la passió pel Barça.

Recordat com una persona cordial i estimada, no se’l podria entendre sense la seva germana Àngela. Vivien junts, els últims dies a la residència geriàtrica d’Es Mercadal, i ho feien gairebé tot junts: ella arrossegava una malaltia que feia que necessités l’ajuda d’algú altre i l’Enric s’hi va aferrar. Fins i tot morir ho van fer junts, i per la mateixa causa. El covid-19 es va endur la seva germana el 8 d’abril i tot just l’endemà el va matar a ell. A la mateixa residència el virus s’ha endut dues persones més. 

A Es Mercadal –i a tota l’illa de Menorca– el recorden encara, i el recordaran durant molt temps, com el capellà de Fornells. Va ser una d’aquelles persones que deixa empremta i empeny la valentia dels altres, expliquen els que el van conèixer.