Maria Valle Marzal. El darrer ball d'una mare soltera i dona elèctrica del Raval

Sona Samba da Bahía, de Carlinhos Brown, i les àvies de la casa asil de Sant Andreu desfilen a poc a poc per un dels laterals del camp de futbol agafant-se al caminador o assegudes a la cadira de rodes, davant la mirada de nens disfressats de robots i extraterrestres. Només una d’elles surt de la fila i balla al ritme de la música, al centre del camp de l’escola veïna, que havia convidat els avis pel carnaval. És la Maria Valle. Així apareix en un vídeo gravat poques setmanes abans de morir per covid-19 i posar fi a una vida independent i alegre de mare soltera del Raval, fàbrica Olivetti, balls, caràcter i lluentons. 

“No parava de bellugar-se, crec que això és el que li va donar més vida i també el que la va matar”, explica Fernando Valle, el seu fill, que va heretar els seus cognoms perquè el va pujar la mare sola. A la residència on va passar els últims dies “estava molt bé”, diu el Fernando: la seva dona hi treballa i hi convivia amb la germana de la Maria, la Teresa, que als 97 anys ha superat el coronavirus. No s’ha assabentat que el 22 de març va morir la petita, amb 91 anys. Totes dues, solteres, havien compartit la vida al piset de 50 metres quadrats del carrer Sant Gil. 

S’hi van instal·lar als anys 20 els pares de la Maria: primer va arribar la Remedios, per servir en cases burgeses, i darrere d’ella, per amor, el Baudilio, tots dos vinguts de Conca. A Barcelona ell es va dedicar a la neteja de vidres, entre d’altres els de la catedral. Un contracte del pis de l’any 1929 –pagaven 900 pessetes l’any– va aparèixer quan van anar a buidar-lo l’any passat, després que la Maria es traslladés a la residència. Ella sempre va ser de fer festa, amiga dels rumbers del Raval, mentre que la Teresa era més pausada i reflexiva. “La Maria la manava, però es complementaven”, afegeix el fill. 

Alegre i enèrgica

Un dels primers amors de la Maria va fugir després de deixar-la embarassada, de manera que va ser mare soltera el 1962. El Fernando recorda com trobava a faltar la mare, que es passava el dia treballant a l’Olivetti, on va demostrar el seu caràcter. “Quan es va afartar dels assetjaments d’un encarregat li va posar el cap sota la premsa i el va amenaçar d’aixafar-l’hi si no parava. La van suspendre un mes”, explica el Fernando, que vivia també amb els avis i algun cosí, fins a set persones en un pis de 50 metres quadrats. 

“Era molt alegre, obria la porta de casa i pagava els cafès a tothom, però si t’hi encaraves, la trobaves”, resumeix. “Era tan alegre i enèrgica que costava tenir-hi una conversa”, explica la Sílvia. Al pis, recorda, tota la roba era de colors “llampants”, i “el bolso sempre a sobre del sofà”.  

Fa cinc anys, el Fernando va rebre una carta: el Pere, 17 mesos més jove, resident a Berga, afirmava que era el seu germà. Tenia documents que acreditaven que la Maria l’havia donat en adopció. “Ui, no me’n recordo”, va dir ella. Ho va acabar reconeixent en una de les poques vegades que la van veure plorar. El pare del Fernando havia tornat, l’havia convençut que reconeixeria el fill, i havia tornat a fugir. Ella, que no es veia capaç de tenir un segon fill, va ser capaç d’amagar-ho a molta gent i parir un dia sortint de la feina. El Fernando no sap encara qui més ho sabia, però ell se’n va assabentar amb 53 anys. Ara s’hi porta bé, amb el germà retrobat: “Ella es pensava que moriria amb aquest secret, però va ser el seu últim regal”.