Agustí Casals

Agustí Casals. La passió per la música i pel país d’un enginyer amb vocació social

Adam Casals*

Tenia una salut de ferro. Quan va contraure el covid-19, literalment feia 40 anys que no trepitjava un hospital. Al cap de tres dies moria. Home de fe, la seva vida la va dedicar a servir el país –inclòs el seu Govern– i a promoure la llengua catalana, a la música i a les tasques socials.

El meu pare va pertànyer a la generació que dugué la democràcia a Espanya. Als anys 70, la mare era una jove mestra que no havia fet els 25 quan la Brigada Político-Social del règim franquista anà a interrogar-la a l’escola on feia classe als nens. Un veí l’havia denunciada perquè havia tingut la mala idea d’organitzar una exposició dedicada a Picasso amb la Jove Cambra de Vic. Aquella situació peculiar acostà encara més els pares en el seu amor per la cultura i les arts. La seva casa acabaria reflectint aquesta devoció en els milers de llibres i les desenes de pintures i obres d’art que al pare li agradava de col·leccionar i exhibir. 

Agustí Casals contribuí a la creació de l’Enciclopèdia Catalana, del primer diari en català d’ençà de la República, l’Avui, i de la primera revista de còmics per a infants en català, Cavall Fort. En el seu temps lliure, es feu professor voluntari de llengua catalana. 

Com a doctor enginyer industrial fou un membre destacat del Col·legi d’Enginyers i de la seva caixa. Col·laborà decisivament en el projecte de creació del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, inaugurat a Terrassa el 1984, així com en la recuperació de patrimoni arqueològic industrial per tot el territori. Durant la Transició, el seu germà, Josep M. Casals, fou membre del Parlament en la primera legislatura. El seu somni era una Catalunya democràtica i europea. Amb aquest esperit, aviat el pare es decidí per la funció pública. Volia dedicar la vida professional a prestar un bon servei a la ciutadania, i ho feu des de diverses conselleries del Govern de la Generalitat.

La passió per la música

Un cosí seu, el claretià Manel Casanovas, fou un dels membres fundadors d’Amnistia Internacional a Espanya. El pare els va ajudar a muntar el concert del 1988 del Camp Nou dins la gira Human Rights Now! amb intèrprets com Bruce Springsteen, Peter Gabriel, Sting, Tracey Chapman, Youssou N’Dour i El Último de la Fila. Definitivament, la música fou central en la seva vida. Li agradava cantar i actuar com a tenor en múltiples cors. Dedicà molts anys al cor semiprofessional de l’Orfeó Català. Va cantar amb el cor durant les cerimònies d’inauguració i de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, acompanyant Josep Carreras, Sarah Brightman i Montserrat Caballé. 

Aquells anys actuaria diverses vegades al Teatro Real de Madrid i al Liceu. Recordo haver-lo visitat durant uns assajos de L’holandès errant, de Wagner. En acabar, vam fer una volta pel backstage i el pare, ara parlava l’enginyer, digué: “Això d’aquí darrere és una mica caòtic, totes aquestes fustes velles, cordes i trastos. Si no vigilen, qualsevol dia d’aquests aquí s’hi pot calar foc”. Literalment, i per al meu astorament, va passar de debò uns pocs mesos més tard, el 1994. 

L’Agustí Casals era, també, un cristià devot. Durant quatre dècades fou el director de cants a les misses de diumenge de la Sagrada Família. El 8 de març de 2020, el meu pare dirigí els cants de la darrera missa al temple gaudinià. Aquell dia tenia un dinar amb amics al Palau de la Música, perquè un antic company del Cor de l’Orfeó hi celebrava un aniversari. Ambdós governs, el català i l’espanyol, havien ignorat de facto els advertiments de la Comissió Europea i de l’OMS. Era el Dia de la Dona i centenars de milers de persones van manifestar-se alegrement per les principals capitals espanyoles, inconscients de la gravetat de l’amenaça.

Durant la darrera dècada, després de retirar-se del servei públic, trobà la motivació en una altra causa. El somni abstracte d’una Catalunya independent el feu tornar a sentir-se jove. Va ser voluntari per acompanyar persones amb discapacitat que volien assistir a les massives diades de l’Onze de Setembre. Però al final, decebut de la política i dels polítics incapaços, va tornar a dedicar més temps a les qüestions socials. Ho va fer fins a l’últim moment. 

Un compte de Netflix

L’Agustí tenia 78 anys i literalment mai havia trepitjat un hospital en 40 anys. Estava bé de salut i no tenia patologies prèvies, més enllà de ser un home de més de 70 anys. Els seus pares, oncles i tietes havien arribat tots a passar de llarg els 90. La nit abans que l’ingressessin a l’hospital, on finalment el diagnosticarien com a positiu de covid-19 i on moriria tres dies més tard, encara va tenir esma per inaugurar un compte de Netflix. Des de Viena estant, vaig ajudar la mare amb la instal·lació en remot a la smart tv.

Encara no hem pogut enterrar el pare a la seva vila natal, Vic, ni tampoc celebrar cap mena de funeral. El cap de setmana després de la mort, bons amics li van fer dedicar misses a Sevilla i Jerusalem. Sé que li hauria agradat. L’Agustí ens ha deixat, però els familiars i amics no l’oblidarem. Explicar aquesta història és una manera d’honorar la seva memòria. Que la seva ànima, per la gràcia de Déu, descansi en pau.

__
*Adam Casals, assessor en relacions internacionals, és fill d’Agustí Casals

Anterior

Maria Valle Marzal. El darrer ball d'una mare soltera i dona elèctrica del Raval

Següent

Josep Maria Ferri. El metge que va revolucionar la pediatria

Inici

Disseny

Ricard Marfà - Irene Gutiérrez

Programació

Marc Funollet - Idoia Longan - Jordi Guilleumas