Maria Carmen Martínez i Josep Maria Carruesco. Tota una vida junts, han compartit també el darrer viatge

“Quan era a l’habitació de l’hospital, amb ella, li vaig dir: «Tieta, el tiet t’està esperant per agafar el tren», i ella va fer un llarg sospir, crec que d’alleugeriment, preguntava molt pel seu marit, sempre patia perquè estava convençuda que, sense ella, al tiet li costaria molt sortir-se’n”, explica Emma Armengod que va poder passar les últimes hores amb la seva tieta, Maria Carmen Martínez, en una habitació de l’Hospital de Sant Pau. Quan la van ingressar, la Maria no sabia que el seu marit, Josep Maria Carruesco, havia mort pocs dies abans, però quan els metges ja havien decidit sedar-la, la seva neboda va voler dir-li. 

Després de 67 anys junts, aquesta parella del barri de Gràcia, que pràcticament mai van passar ni un dia ni una nit allunyats l’un de l’altre, han mort amb tan sols onze dies de diferència. Cap dels dos conduïa i sempre viatjaven amb tren. Fins i tot quan anaven a la casa que s’havien construït ells mateixos a Breda. Un paradís terrenal per a la parella i els seus nebots, amb qui es van bolcar de ple perquè ells no van tenir fills. 

L’Emma recorda els esmorzars de forquilla, com collia els tomàquets a l’hort amb el tiet –assegura que mai n’ha tornat a provar d’iguals–, les llargues i apassionades partides de ping-pong, les olors, els banys amb el tiet a la petita piscina que li van regalar... “Van ser molt feliços, es van estimar molt, s’adreçaven l’un a l’altre dient-se xato i xata, pràcticament ho feien tot junts”, recorda l’Emma. Fins i tot, ja de grans, van voler aprendre a nedar i ho van fer l’un al costat de l’altre al poliesportiu del barri.

La parella va passar els últims cinc anys en una residència. Ell va morir mentre dormia, a la residència, el 7 d’abril. Al juliol hauria fet 92 anys. Ella, víctima del coronavirus, va apagar-se a l’hospital el 18 d’abril als 89. A la residència van compartir habitació fins fa dos mesos, perquè ell estava cada vegada més desorientat. “La tieta, però, intentava segrestar-lo i emportar-se’l a la seva habitació”, diu la seva neboda, la Virginia Garcia. 

"Els últims dies sortia a la terrassa a aplaudir"

La Maria, la Mari com li deien els seus nebots, es desvivia pel seu marit, i va estar conscient fins al final. “Els últims dies, a la residència, sortia a la terrassa a aplaudir –diu la Virginia–. La vam anar a veure amb el meu fill una setmana abans del confinament i continuava acaronant la cara al tiet”. 

Sense possibilitat d’entrar a la residència des del 14 de març, la família va decidir no dir-li a la tieta que el seu marit havia mort perquè no podien fer-ho personalment ni estar al seu costat i temien que s’angoixés. “Els dos eren molt alegres, a ell li encantava fer bromes”, explica la Virgina. Ella era molt presumida, caparruda, es desvivia pels altres, i li encantava prendre el sol. Ell havia treballat en una impremta i els nebots i nebodes el recorden sempre amb un somriure als llavis. Tota la vida van viure al barri de Gràcia, on van anar reformant i millorant, a poc a poc, una antiga porteria que van deixar, amb el cor trencat, quan van anar a la residència. 

L’Emma va passar unes trenta hores a l’habitació de l’hospital, d’on no podia sortir, ni tan sols per anar a estirar les cames al passadís, amb la tieta. “Vaig estar sola amb ella, a vegades hauria desitjat tant una abraçada, però el tracte de les infermeres va ser fantàstic, em van fer sentir més acompanyada”, explica. Aquelles últimes hores va agafar la mà a la tieta, li va parlar dels records que havien compartit i que van anar aflorant o anaven explicant per telèfon nebots i besnebots, li va posar i li va cantar Dos gardenias d’Antonio Machín, les cançons de Dyango, Mediterráneo de Serrat. “No em vaig poder acomiadar del tiet però estant amb ella va ser com si m’hagués acomiadat dels dos, m’ha donat pau”, diu l’Emma.