Montserrat Pichel Maril. “Flors? A mi m’enterreu amb un gelat de vainilla”

Diuen que tenia la pell més fina del barri portuari de la Barceloneta, o almenys la més llisa que les seves filles recorden haver acaronat mai. Si la del seu marit era rugosa i havia estat colrada a l’estiba del port, la de la Montserrat era summament suau, gairebé com un floc de cotó uzbek. Però no era pas clara: la seva era d’aquelles pells que es torren amb envejosa facilitat. Bé ho sabia la seva mare, una gallega que va arribar sola a terres catalanes a mitjans dels anys 30 ja embarassada d’ella i que més d’un estiu va fregar-li els genolls perquè deia que els tenia bruts. “¡Montserrat, ven aquí!” I ella, vinga a rondinar.

Eren els temps en què, al barri, hi retronava La Maquinista Terrestre y Marítima, la drassana Nuevo Vulcano; i hi vivien la majoria de carregadors i descarregadors del port. Però també eren els temps del franquisme més ranci, de menjar massa cebes crues perquè no hi havia altra cosa, d’estudiar menys del que aquesta Pichel –“això sempre ho va dir”– hauria volgut. 

Era una nena quan va deixar l’escola i va aconseguir la seva primera feina en un taller de bolsos de la Rambla, on va aprendre català; tenia tan sols 13 anys, com tantes altres àvies nostres que després han pagat carreres universitàries. 

Més tard, amb la majoria d’edat, ja ens hem d’imaginar una Montserrat que passejava una cabellera negra com el carbó pels carrers mariners de la seva Barceloneta i sobretot als balls que organitzava La Coope (molt probablement l’antiga Cooperativa El Siglo XX). Va ser allà on un dissabte a la nit un estibador jovenet i massa baixet pel seu gust va respirar fons i la va treure a ballar. Segurament un bolero. 

Venècia, anglès i òpera

El tacte de les mans de la Montserrat va causar tal furor aquella nit que, al cap de pocs anys, ja s’havia convertit en una de les mestresses de casa del carrer Almirall Cervera (“des del balcó de casa sempre s’ha vist el mar”). Després, això sí, aquelles mans rentarien quilos de roba i cuinarien milers d’àpats als fogons; també traurien la cadira al carrer als vespres per conversar, llegirien molta poesia i serien punys indestructibles almenys en tres ocasions. Les que va parir aquesta Pichel. “Es feia un fart de riure explicant com va ser el primer naixement amb tots els veïns esperant al menjador, i mira que segur que ho va passar fatal!”, recorda ara la seva tercera filla. 

És fàcil imaginar-se, ja d’àvia, la Montserrat, que abans que el covid-19 se l’endugués, tot just se sobreposava a la mort del marit amb una agenda, això sí, d’escàndol: un viatge a Venècia amb les filles, la coral, les classes d’anglès –“no ho entenc gaire, però ho passo bé!–”, la tables –“ja sé que no es diu així, però m’és igual!”–, un curs d’emocions, l’òpera... I sobretot els gelats. “¡Quan m’enterreu vull una copa de vainilla, no flors!”, sempre deia. 

I això ho diu tot: una dona que ho donaria tot per la dolçor d’un gelat de vainilla ha de ser algú que viu amb intensitat màxima la quotidianitat, capaç de riure’s d’ella mateixa, cabuda com una bola que es resisteix a ser rodona quan el gelater l’escura. Així era la Montserrat Pichel Maril, que el covid-19 s’ha endut als 84 anys.