Josep Maria Ferri. El metge que va revolucionar la pediatria

Va morir a les set de la tarda en punt, només dues hores després que la infermera li subministrés la sedació i amb els seus tres fills agafant-lo molt fort de les mans per ajudar-lo a traspassar. Dos dies abans havia ingressat a la clínica del Pilar derivat de l’Hospital de Sant Pau. Amb el meu pare van començar a canviar els protocols i van permetre que un familiar l’acompanyés perquè no es desorientés tant. 

Després de parlar-ho amb la mare i els germans, jo vaig ser “l’escollida”. Vaig estar 30 hores amb ell a l’habitació, a la planta Covid, a l’epicentre de la pandèmia, amb tot de metges i infermeres –herois anònims– que a jutjar per la vestimenta, semblaven tècnics d’una central nuclear. El meu pare va lluitar molt, volia viure, però el seu cos va dir prou. Abans de sedar-lo, els metges van permetre que vinguessin els meus germans. Així, el Jose va marxar amb dignitat, en pau i acompanyat. I sobretot, amb molt d’amor. L’amor dels seus fills pels quals va viure i es va desviure durant tota la vida. Li vam prometre que podia marxar tranquil, perquè nosaltres tres tindríem cura els uns dels altres, com ell sempre n’havia tingut de nosaltres.

Recordo que fa temps, un dia pel seu aniversari, em va dir: “Ara ja sou grans i ja no em fa por fer anys, abans sí que me’n feia...” El meu pare, 16 anys més gran que la meva mare, sempre patia molt per la seva família. Patia per si marxava abans d’hora i no podia ocupar-se dels seus tres fills. Un treballador incansable i un lluitador empedreït, que no va poder contra l’ineludible pas del temps.

El meu pare va néixer fa 85 anys a Barcelona. Vivia al carrer Diputació, al costat de la Monumental. Va ser el segon fill del Vicenç i la Pilar, després vindria un altre fill biològic i una cosina que va ser acollida com una filla més. Casualitats de la vida, aquesta nova germana seria la que propiciaria que els meus pares es coneguessin anys més tard en una festa. 

"Nosaltres som de costa!"

Ell va ser el primer de la família en anar a la universitat i va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. El meu avi era pelleter i feia bolsos i cinturons en un taller. Sovint, de petit, el meu pare l’acompanyava a vendre’ls. De fet, moltes vegades m’havia explicat el primer viatge a Madrid amb el seu pare i com es van allotjar en un hostal de la capital espanyola. Però el meu pare no era gaire de viatjar. Quan vaig anar jo a viure a Madrid i em lamentava de com enyorava el mar, em deia: “Normal, dona, nosaltres som de costa!” I així és com sempre vam passar els estius, al costat del mar. Uns estius on ell no deixava de treballar ni un segon. Sempre venia algú a casa, molt esverat, perquè el seu nen o nena tenia febre, otitis, o havia caigut i s’havia fet mal. El meu pare, sense dubtar-ho, agafava la maleta i, fos l’hora que fos, hi anava i sanava l’infant, però sobretot, calmava la mare o el pare atabalat. 

Va exercir la pediatria a Santa Coloma de Gramenet, on els meus avis es van traslladar a viure. A més de ser pediatra era puericultor i explicava orgullós com va modernitzar la pediatria i la cura dels infants a Santa Coloma, Badalona i Sant Adrià del Besòs. La meva mare em diu que el meu pare va vacunar molts dels petits d’aquesta zona i que una vegada un inspector de sanitat es va quedar sorprès de la quantitat de nens i nenes que hi havia vacunats en aquestes ciutats. Poblacions que als anys 60 van acollir molta gent vinguda d’altres regions d’Espanya. 

El meu pare era metge de poble i per sobre de tot tenia sentit del deure. Moltes vegades, no cobrava les visites quan veia que eren famílies humils amb dificultats. Una d’aquestes famílies a qui el meu pare no volia cobrar, va muntar amb els anys un petit imperi de botigues de roba. Sempre recordaré com plorava d’emoció el propietari d’aquestes botigues cada vegada que veia el meu pare pel centre de Santa Coloma. 

El dia 11 ens va deixar un home bo, treballador, just, honest, generós fins a l’extrem, amable, culte, agraït i lluitador. Però no ha marxat, sempre viurà en nosaltres i en els centenars de nens i nenes que sempre va guarir.

__
*Georgina Ferri és filla de Josep M. Ferri i directora gerent de l’ARA