Jordi Rosell: "Quan amb onze anys veus el metge més preocupat que tu, t'espantes molt"

"Fa 42 anys, el que em passa no tenia nom", recorda Jordi Rosell. Amb nou anys, aquest informàtic de la UPC va patir un despreniment de retina de l'ull esquerre. "Com que amb el dret hi veia prou bé no me’n vaig adonar fins que un dia estava jugant amb els meus germans a veure qui hi veia millor". Se'n van anar de pet a urgències. "No vaig ni tenir temps d'espantar-me. Després d'estar 40 dies estirat per veure si la gravetat ajudava em van dir que el despreniment era fulminant i que no recuperaria la visió amb aquest ull". El Jordi explica que aquest episodi "no va ser un mal tràngol" i va continuar fent vida normal.

Però als 11 anys tot es va complicar. "Tinc la imatge gravada de sortir de l'escola i dir-li a la meva mare que alguna cosa no anava bé", recorda. Amb l'ull dret va començar a veure taques, un dels símptomes que li van dir que vigilés. "Aquell dia vaig sentir pànic de veure com la por s'encomanava: primer amb ma mare anant a urgències ràpidament i després amb el metge mirant-me més del compte", descriu. A partir d'aquest punt, les esperes es van transformar en por. "Recordo estar a la sala del costat mentre el metge parlava amb els meus pares i pensar: «Ara sí que és greu, aquí no hi ha recanvi». Quan amb onze anys veus el metge més preocupat que tu, t'espantes molt", afegeix Rosell.

Amb el diagnòstic greu no van perdre l'esperança. "Els meus pares van moure cel i terra", agraeix ell. Com ja havien fet amb l'ull esquerre, van anar a veure un prestigiós metge a Alemanya que els va dir que no hi havia solució, però que acudissin a un doctor iugoslau d'Holanda que estava aplicant una tècnica nova que cosia la retina. "Tinc el record molt nítid de ser lluny de casa i que un metge ens donés la mala notícia a mi i al meu pare en holandès. Estava envoltat de gent que no coneixia de res i només volia marxar al llit a plorar", explica.

Després de perdre la vista el Jordi es va adaptar. Va continuar anant a la mateixa escola de sempre i després a la universitat.  En el seu dia a dia la por ja era gairebé inexistent, però va tornar anys després. Quan es van plantejar tenir fills, ell i la seva dona Ilda, van anar a l'oculista per saber si els podia passar el mateix que al Jordi. Els van dir que a priori no havien de patir.

I no ho van haver de fer fins fa 10 anys quan l'Oriol, el seu fill de catorze anys els va dir que tenia algun símptoma. "Això sí que va ser una hòstia forta i ens vam espantar molt", detalla el pare. També explica com la sensació era doble: "Tenia por que no li passés res al meu fill, però també em va venir al cap la idea de «I si és culpa meva això?»". 

Van portar l'Oriol a la Clínica del Pilar i un metge els va dir: "Aquest noi té la síndrome de Stickler", una malaltia genètica que posava nom al que va patir en Jordi fa més de 40 anys. Avui, però, l'avenç de la medicina ha permès que l'Oriol tingui una visió estable i només hagi de fer una revisió anual. "Ara tenim menys por i la situació ens dona més seguretat, però hem patit molt –explica el Jordi–. Cada cop que anem a revisió jo aguanto la respiració mentre el metge se'l mira i penso, que digui ja la frase, no? La frase de «Està tot perfecte»", conclou.