Natalia Arroyo: "Com a entrenadora sempre convius amb la por a perdre"

Després de quatre exitoses temporades a la Reial Societat, Natalia Arroyo es va convertir en una de les entrenadores més seductores del mercat futbolístic internacional. De totes les propostes que li van arribar, la catalana va escollir la de l’Aston Villa, un equip que tenia més ambició que bons resultats. La seva valentia tàctica va servir per engrescar la trajectòria d’un conjunt que va acabar en sisena posició, un escenari que ningú s'havia imaginat tan aviat.

Tot i el seu èxit esportiu, la por sempre la sobrevola de ben a prop. “En el meu moment professional actual, les pors que he hagut de superar són afrontar un canvi que implica passar de la lliga espanyola a una altra lliga, a un altre país. És una primera por que has d'afrontar. No saps si ho faràs bé, si t’adaptaràs, si sabràs expressar-te amb la mateixa naturalitat en un idioma que no és el teu, si tindràs marge per construir un projecte... Sortir de la teva zona de confort sempre és un canvi obvi. Has d’estar disposada a adaptar-te a un altre entorn. La segona por que vaig patir és la por als resultats, a no revertir la situació i a descendir. Tot això té a veure amb la manera d'empoderar una jugadora i de construir el clima de confiança que es necessita per rendir”, diu.

Després del gran tram final de la temporada passada, el comptador es va tornar a posar a zero. “Com a entrenadora sempre convius amb la por a perdre. I si el pla que tenim al cap no surt bé? I si les coses que tu has planificat i entrenat, de cop i volta, no surten bé? Què passa si el que has exposat a les jugadores no funciona? Podrem reaccionar? Sabrem fer-ho? No sé si és una por com a tal, però sí una incertesa amb la qual has de saber conviure. El futbol té un punt de descontrol i per això ens agrada tant”, analitza.

I ara la por és diferent, perquè Arroyo està més sola que, segurament, en altres moments de la seva vida. Sempre es parla de la solitud de l'entrenador. “Sí, crec que és una variable interessant. A la selecció catalana tenia un cos tècnic, un grup de treball que tenia molt per la mà i que era molt meu. Aquest nucli de confiança és un paraigua que t'aporta seguretat. I en aquesta seguretat tu no tens aquest punt de soledat. Això de vegades es complica i apareixen els fantasmes. No sé si és gaire evident, la por, però és una cosa que és per allà, sota la catifa. A mi em costa perquè jo necessito compartir els meus dubtes, necessito compartir els meus moments de vulnerabilitat, i per això necessito crear un clima de confiança i conèixer la gent d’un entorn nou. No tenir aquest vincle, aquest nucli de seguretat, et connecta amb aquesta fragilitat i vulnerabilitat. I, evidentment, no és agradable. En alguns moments tens por a no durar en el càrrec”, reconeix.

Els resultats marquen la vida dels esportistes d’elit i això pot ser molt cruel. “Al final, en un món com el nostre, guanyar o perdre és no fer-ho bé. Si no guanyes, tens la por de no durar al càrrec. Crec que és una cosa que està molt connectada. Però en el dia a dia el que més em preocupa és la por de decebre o de no ser justa amb les jugadores”, conclou.