Ángel Sala: “Hi ha un auge del ‘body horror’ amb pel·lícules sobre la maternitat i l’envelliment”

A vegades ni els espectadors ni els mateixos actors en són conscients, però quan es representa una obra de teatre també puja dalt de l’escenari el pànic a quedar-se en blanc. “Una persona posant-se davant d’altres persones és una situació molt incòmoda i violenta, sempre. I aquesta és la benzina amb la qual funciona el motor escènic. Els nervis, en excés, són un col·lapse, però en la dosi justa posen l’intèrpret en tensió, el fan absolutament viu. A vegades penso que només anem al teatre a veure patir els actors”, afirma l’actor Roger Coma, que a partir de demà representarà a l’Espai Texas el monòleg No ho hauria de fer. Amb aquest espectacle, Coma diu que “hi ha un doble nervi”, perquè n’és l’actor però també l’autor. “Estic absolutament dividit”, admet. “Anar a veure teatre és sanador, perquè vius els nervis de l’intèrpret i la conciliació d’haver tingut l’heroïcitat de vèncer-los”, subratlla l’actor.

L’actriu Júlia Truyol, que està fent temporada al Teatre Akadèmia amb Llogatera, explica que por escènica com a tal no n’ha viscut, però sí molts nervis darrere de cada estrena: “Nervis, tremolors i mal de panxa, sobretot quan hi ha algú que m’importa molt entre el públic”, diu. Ella ha viscut algun moment en què s’ha quedat en blanc  i també n’ha estat testimoni amb els seus companys. “Aquells segons veient com la persona està pensant endins, buscant el text, semblen eterns i es passa malament. Però bé, és el que té el directe, i als que ens dediquem a això ens enganxa”, assenyala l’actriu. Amb els anys, per a ella la pressió cada vegada és més intensa. “No vull decebre, em sento valorada per sectors i persones de la professió i cada vegada és més difícil sorprendre i emocionar. La por escènica potser l’he perdut, però la pressió cada vegada és més gran”, reflexiona Truyol. En aquest sentit, Coma assenyala que “en el joc teatral adult hi ha una consciència de gravetat, no som nens fent el pallasso”, i per això com a intèrprets “s’han de repartir el martiri i la glòria”.

Per als espectadors, el terror s’activa de maneres completament diferents. Si a l’actor li fa vertigen el blanc, que no passi res, al públic el que l’espanta és justament allò que veu, allò que passa, conreat amb la tensió dels moments previs. “Un dels mecanismes és la identificació amb els personatges o amb els espais”, explica el director del Festival Sitges de cinema, Ángel Sala, que afegeix que una de les tendències actuals és utilitzar “escenaris nets, sense res, d’on surt alguna cosa inesperadament”.

Entre les tendències de terror dels últims anys, Sala també destaca la por al fet quotidià, conreada sobretot per cineastes dones. “Hi ha un auge del body horror, amb pel·lícules sobre la maternitat i l’envelliment, relacionades amb la transformació del cos –diu Sala–. La depredació sexual també s’ha convertit en un escenari de terror: el psicòpata no és tant un assassí en sèrie com un violador”.