“La integració no serveix de res”

Parlava català i feia de casteller però mai no va aconseguir feina a Catalunya

Y.S. Iborra, J. França, S. Calvó

Touba (Senegal)

Lucia Venero

“La integració no serveix de res”

Parlava català i feia de casteller però mai no va aconseguir feina a Catalunya

Y.S. Iborra, J. França, S. Calvó

Touba (Senegal)

SERIGNE BEYE, 42 anys Els dies se li feien curts. Massa tràfec: estudiava un curs de català i també feia un grau mig per ser tècnic de farmàcia i parafarmàcia. Les nits les tenia quasi totes –feliçment– ocupades. Els assajos amb els castellers de la Sagrada Família, tres cops o quatre per setmana, li servien d’esbarjo d’una rutina sempre atapeïda i lluny de casa. A més, coneixia gent a Barcelona. La vida a la capital catalana passava a cop de llampec, ben diferent respecte a la seva ciutat d’origen, Touba, ciutat sagrada del muridisme al bell mig de Senegal. Una urbs de vida tranquil·la i molt regulada: no s’hi pot fumar ni beure. I les dones no poden portar pantalons.

Tot i les diferències entre Touba i Barcelona, Serigne Beye creia que la capital catalana era un bon lloc per prosperar. Volia portar-hi la dona i els fills. Quan va acabar d’estudiar, Beye va començar a buscar feina. Tenia un títol reglat i parlava català i castellà a la perfecció. Pensava que, després d’un llarg periple que el va portar a creuar dos cops l’Atlàntic en pastera i a passar dos anys a Màlaga dedicant-se a la venda ambulant fins que va poder viatjar a Barcelona per a estudiar, ara sí que ja havia fet mèrits per establir-se a Europa. S’havia guanyat el dret a ser ciutadà. Però mai no va trobar una feina i mai no va aconseguir els papers.

“Després de fer molts esforços, d’anar a fer castells, de tenir vida social... No haver pogut regularitzar la meva situació va ser una sensació d’impotència. De dir: ‘Hòstia, què volen?’. Si fas esforços o si no en fas, és igual. No serveix de res la integració de la que tant es parla”, comenta Beye, envoltat de la seva família al pati de sorra de casa seva a Touba. Fa vuit anys que es va veure obligat a abandonar Catalunya. Sense cap més sortida, es va acollir a un retorn voluntari.

Beye va passar dos cops pel tràngol de tornar a casa després d’un viatge a Europa. “El retorn després de la primera deportació va ser difícil, perquè vam pagar molts diners, 500.000 CFA, uns 750 euros. Jo els vaig demanar a la meva família, perquè m’ajudessin per fer aquest viatge, però no vaig dir que era un viatge en pastera, vaig dir que anava amb un visat. Quan vaig tornar, em feia vergonya mirar la família a la cara i dir-los: ‘Mireu, aquests bitllets que vau pagar, que em vau donar, van ser per anar en pastera’”. La família s’ho va prendre malament. El segon cop que va marxar no va pagar, perquè va ajudar a omplir de tripulants l’embarcació d’un amic. La tornada va ser igualment dura: l’entorn esperava que Beye se’n sortís a Barcelona.

Els castellers acomiaden el jove quan va decidir acollir-se al programa de retorn voluntari i va viatjar de tornada al seu país d'orígen.

Els castellers acomiaden el jove quan va decidir acollir-se al programa de retorn voluntari i va viatjar de tornada al seu país d'orígen.

Després de tants anys, li va costar adaptar-se al Senegal. “Jo tenia la meva vida a Barcelona. Quan tornes, els primers mesos estàs una mica estrany. Et diuen que ja ets un toubab, que és com els hi diem als blancs al Senegal. Tens la ment diferent i, si no tens molt de compte, pots tenir problemes amb la gent. Aquí hi ha un altre ritme de vida, una altra mentalitat, un altre sistema de relacionar-nos, i la vida social és molt diferent d’Europa”, destaca.

El retorn voluntari va ser un cop dur per a Beye. Encara recorda els dies a Barcelona amb il·lusió. Els companys de castells de Sagrada Família li van fer una campanya de suport davant el que anomenaven un “retorn absurd” i fins i tot una col·lecta per ajudar-lo a finançar un projecte per tornar a començar a Touba. Però el desengany també va ser polític. En aquest cas, amb les administracions i la gestió dels diners de cooperació per als retorns voluntaris.

Una expulsió encoberta

“Em van dir que podia fer un retorn voluntari, que hi havia un fons de la UE per ajudar la gent perquè pogués marxar amb un projecte. Al final, la veritat és que el projecte és una excusa per expulsar la gent, ja que et donen poquíssims diners, i te’ls donen quan has marxat d’Espanya. Quan marxes, estàs firmant que no tornaràs en tres anys”, explica. Serigne Beye va elaborar un projecte de sastreria amb els 2.000 euros del retorn voluntari i 2.000 euros més recaptats per la colla castellera. “Quan vaig arribar, vaig muntar el projecte sol, no hi havia cap mena de control. Només ha vingut una vegada un representant de CEPAIM [l’entitat que gestiona el retorn] al taller a visitar-me, però no hi ha cap seguiment del projecte”.

El negoci de sastre no acaba de prosperar i ha hagut de començar a compartir el taller. Però Beye està provant altres vies per subsistir: treballa com a guia turístic, perquè parla wòlof (la llengua més parlada al Senegal), francès, castellà i català. “Sempre hi ha gent que ve. I si no parles francès, ni wòlof, sempre és complicat conèixer el país”. Entre somriures, diu que ha tingut clients espanyols i catalans. Amb els últims comenta l’actualitat de Catalunya. Té especialment presents els venedors ambulants. “Jo he fet venda ambulant i és molt difícil. Si una persona no té papers, li dius que no pot treballar, i a més no li deixes fer venda il·legal... Què pot fer? Si no podem tenir una feina legal, d’alguna manera hem de sobreviure. Sobreviure no és delicte”.

Anterior

Bitllet de tornada involuntari

Següent

“Em van lligar els canells amb brides, que van tallar abans d’embarcar al vol per deportar-me”

Inici