MALAMINE SOLY, 35 anys — De petit, Malamine Soly volia fer carreteres. Però amb 19 anys va aprendre que els camins no són iguals per a tothom i que, així ho expressa temps després, no tots els passaports funcionen com a ponts i connecten els països. Malamine Soly no va poder estudiar al Senegal, la situació familiar no ho permetia. L’any 2004, sense haver arribat a la vintena, va acostumar-se de pressa al color groc terrissa del desert, un to ben diferent dels verds intensos que recorda de petit a Casamance, regió al sud del Senegal. Els preparatius pel viatge, recorda, van ser econòmics però també espirituals. No van poder ser gaire compartits: cap dels seus amics el va avisar sobre què podia trobar en el camí. Ara entén el perquè d’aquell silenci. A la primera frontera (Senegal-Mauritània) li van robar tots els diners; a la segona, ja al Sàhara Occidental, la policia marroquina el va encanonar. “Recordo la nit en què uns militars em van apuntar amb pistola. L’endemà em van portar a una frontera i, en comptes d’entregar-me a les autoritats, em van deixar en terra de ningú, una altra manera de matar-me. Matar sense tacar-se. Després d’això, a qui puc denunciar?”, lamenta des d’una plaça al barri de Sants de Barcelona, on ara estudia. “S’han vulnerat els meus drets, se m’han fet gestos de racisme al meu propi continent, i no passa absolutament res”, explica Soly, que reconeix que després de tornar d’aquest primer viatge va sentir desaprovació. Ningú entenia el que havia viscut. Però amb el pas dels anys va decidir viatjar de nou per reivindicar el seu dret a migrar. “Els principals culpables d’aquests viatges són els governs; però ningú, cap mitjà de comunicació, els apunta. Si tu no dones visats a les persones i les persones moren al mar, tu n’ets el culpable. Si fins i tot han portat els nostres caps de policia a formar-se amb la policia espanyola a Cadis... I tornen i ens criminalitzen. ¿Una persona que vol agafar una pastera és un criminal?”

Després d’un segon viatge, l’any 2006, va aconseguir quedar-se a l’estat espanyol. Ha treballat vuit anys al sector de l’hostaleria i ara estudia un curs de cooperativisme per muntar el seu propi càtering. Sap que, per travessar carreteres i fronteres no cal una enginyeria. Només cal el passaport correcte. O canviar les regles del joc. “El model econòmic actual no serveix per a res i cal reinventar-lo. El que aprenc aquí ho vull portar al meu país. I no perquè la gent no vingui, sinó per contribuir al desenvolupament de Senegal. L’única manera de canviar les coses és unir-nos. Quan un poble està unit els dirigents sempre fan marxa enrere. Però si deixem que ens divideixin i ens separin, tot serà molt complicat”.