“Em van lligar els canells amb brides, que van tallar abans d’embarcar al vol per deportar-me”

Y.S. Iborra, J. França, S. Calvó

Sònia Calvó

“Em van lligar els canells amb brides, que van tallar abans d’embarcar al vol per deportar-me”

Y.S. Iborra, J. França, S. Calvó

BADA NDIAYE, 40 anys — Bada Ndiaye guarda un tresor, a contracor, a l’habitació. És un tresor que preferiria no conservar. D’alguna manera, l’objecte mostra que el seu periple per Espanya no va ser profitós i que no va poder ajudar la família. A Ndiaye li agradaria que el viatge no s’hagués vist escapçat per la intervenció de la policia un dia de visita a Granada. El dia que la Policia Nacional el va detenir i va començar el seu procés d’expulsió.

Fuster de formació, Bada Ndiaye va pensar des de jove que el seu futur s’escriuria lluny de Rufisque, una ciutat costanera de la regió de Dakar, on va néixer. Després de provar sort amb l’obra, va decidir que necessitava marxar per prosperar. El mes de juny del 2006 va agafar una pastera. Després de 9 dies al mar i 37 al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Tenerife, va arribar a la Península. Primer a Barcelona i després a València, on tenia una cosina que el va acollir.

“Treballava collint taronges. Però com que és una feina de temporada, moltes vegades havia de comprar bolsos i sortir a vendre al carrer com a venedor ambulant”, explica Ndiaye movent les mans. Els anells dels dits fan un soroll molt agut. El so metàl·lic envaeix l’ambient, molt silenciós després de la celebració de la Tabaski, la Festa del Sacrifici del Xai.

Por de sortir de casa

El 2011 Ndiaye va aconseguir un permís de treball. Tot i que anava a classes de castellà i a diversos tallers, intentava sortir el mínim possible de casa. “No és el teu país i tens por. Tens por de la deportació”, diu. Tot i això, sempre que li sorgia una feina en un altre municipi, l’havia d’agafar. Després de passar uns dies a Huelva, on havia anat a treballar, era a Granada visitant uns amics. Però la policia el va detenir a l’estació d’autobús quan comprava bitllets per tornar a València. Ndiaye explica que estava tramitant la documentació, que feia un mes que li havia caducat. Però l’expulsió s’havia iniciat sense aturador.

Sense tenir pràcticament temps d’avisar la seva cosina, que encara viu a València i amb qui manté un fort vincle, ni tampoc d’activar el contacte de la seva advocada a la ciutat, Ndiaye va acabar en un CIE de Madrid. Quinze dies després pujava a un avió amb direcció al Senegal. Abans d’embarcar li van tallar unes brides que li lligaven les mans i que va guardar-se a la butxaca. Encara les conserva. En parla, però no les ensenya. És un tresor maleït que li  recorda una vida a Espanya que es va veure escapçada per la deportació: “Després de la deportació, tot va ser molt dur per a mi. Per a la meva família també ho va ser, perquè pensaven que tornaria tranquil·lament al Senegal. Però ja no podré ni tan sols anar a veure els amics a València. Els trobo molt a faltar”.

Anterior

“La integració no serveix de res”

Següent

“Quan vaig tornar al Senegal em feia vergonya mirar la meva mare a la cara”

Inici