Bitllet de tornada involuntari

Air Europa i Swiftair s’encarreguen del trasllat dels migrants a canvi d’un contracte milionari

João França, Yeray S. Iborra, Sònia Calvó

Dakar

Bitllet de tornada involuntari

Air Europa i Swiftair s’encarreguen del trasllat dels migrants a canvi d’un contracte milionari

João França, Yeray S. Iborra, Sònia Calvó

Dakar

No tothom pot triar on vol viatjar: de vegades és l’estat qui escull el destí de les persones. A Bada Ndiaye el va parar la policia el 2013 quan anava a comprar un bitllet d’autobús per tornar a casa seva després d’haver visitat uns amics a Granada, aprofitant que havia anat a Huelva a treballar al camp sense contracte. Feia set anys que havia arribat en una pastera a Tenerife. El 2011 va obtenir un permís de treball, però el 2013, quan la Policia Nacional el va parar, estava fent els tràmits per intentar renovar-lo. Però després de topar amb els agents no va poder tornar a casa seva, a València, sinó que el van obligar a tornar a la casa d’on havia sortit el 2006, a Rufisque, al Senegal.

Un total de 8.268 persones estrangeres que viuen a l’estat espanyol van rebre una ordre d’expulsió el 2018. Això significa que se’ls va obrir un expedient que permet a la Policia Nacional expulsar-los del país en qualsevol moment. Potser immediatament després d’haver rebut l’ordre, com li va passar a Bada Ndiaye, o en qualsevol moment mentre no prescrigui l’ordre, fins a dotze anys més tard. L’any passat 4.181 persones residents a l’Estat van ser expulsades al seu país d’origen contra la seva voluntat.

L’expulsió és un procediment administratiu, com podria ser-ho una multa de trànsit, però en aquest cas per una infracció de la llei d’estrangeria, com ara no disposar de permís per quedar-se en territori espanyol. Des de la detenció de la persona, la policia té 72 hores per executar la deportació sense necessitat de passar per un jutjat. Com en qualsevol procediment administratiu, com quan algú aparca sobre una línia groga, però amb conseqüències molt diferents, li correspon a la persona sancionada intentar provar la seva innocència. Mentre no hi hagi una resposta judicial, l’administració tira endavant el procediment i la persona pot ser expulsada abans que es pugui estudiar el seu cas.

A la xifra d’expulsions cal sumar-hi també les ordres de devolució executades, que són les que s’apliquen directament a les fronteres. L’any passat van ser 7.203 persones a qui se’ls van tancar les portes d’entrada a Europa després de viatges sovint llargs i arriscats. Entre aquestes i les persones residents a l’Estat que van veure els seus projectes vitals escapçats per una expulsió, un total d’11.384 van ser deportades el 2018.

Empreses implicades

Les deportacions des de l’estat espanyol es fan en vols comercials, compartint trajecte amb altres passatgers. També en macrovols de deportació, amb avions contractats exclusivament per a deportacions pel ministeri de l’Interior. O bé en vols de Frontex, l’agència encarregada de coordinar la gestió de les fronteres exteriors de la Unió Europea. Els vols dedicats exclusivament a les deportacions a Espanya estan operats actualment per AirEuropa i Swiftair, que van guanyar la concessió amb un contracte de 9,9 milions d’euros per 18 mesos. El contracte també preveu que Espanya organitzi vols per a altres estats europeus a través de Frontex.

“El que es coneix més és la situació en què la família s’implica en el projecte migratori, però en la majoria de casos és un projecte individual en què la persona es prepara econòmicament i psicològicament”, explica Aminata Beye, investigadora a la Universitat Assana Secke de Ziguinchor (UASZ), en referència a les persones que intenten arribar a Europa des de l’Àfrica. En aquests casos és habitual que la persona que migra reuneixi els diners per fer el primer tram del viatge i, un cop a Mali o a Níger, contacti amb la família i els demani diners per continuar.

“Les famílies han hagut de vendre els seus béns i esperen que se’ls retorni l’esforç. Quan no es satisfà aquesta expectativa es poden generar conflictes familiars”, apunta Beye. La sociòloga ha treballat amb casos de joves que s’han passat un mes tancats a l’habitació de casa després de tornar perquè tenien por de les mirades de la gent. La deportació és demolidora psicològicament.

“En el meu primer viatge, quan vaig fracassar i vaig tornar, vaig explicar a la meva família tot el que havia viscut. Em miraven amb ulls estranys, ningú no m’entenia”, rememora Malamine Soly des de Barcelona, on fa vuit anys que treballa en el sector de l’hostaleria. “Per això quan vaig arribar aquí el primer que volia era ser una persona, poder treballar després d’haver fracassat”.

“Quan algú agafa una pastera per anar a Espanya i veu amics seus que moren al mar, es generen símptomes posttraumàtics que provoquen insomni i fins i tot impedeixen decidir sobre la pròpia vida”, assenyala Ndeye Binta Marena, terapeuta de l’ONG evangèlica alemanya House of Hope. “No és just el rebuig que pateixen quan tornen, marginats per la societat i per la seva pròpia família”, afegeix. “Són persones que han deixat el seu país per buscar feina i alimentar la seva família. Arribar allà i que les retornin és la desil·lusió total”.

Arruïnats després del viatge

Més enllà de les conseqüències individuals, en el seu treball de camp Aminata Beye ha conegut diversos casos de famílies que havien estat benestants però ara viuen amb dificultats econòmiques per projectes migratoris truncats. “En comptes de ser una migració que ajudi la família, amb la deportació es converteix en un viatge que l’empobreix”, conclou.

És el cas de la família de Mbodi Soumare. Van haver de gastar-se els estalvis i vendre’s tot el bestiar per intentar que arribés viu a Europa. La despesa total rondava els 4.500 euros. Ara, sense recursos propis, a Nguidiwol guanya uns 30 euros al mes treballant per compte d’altri, i celebra, en to agredolç, quan al migdia encara els queda pa poder sopar.

Entre les persones retornades es repeteix la crítica als governs europeus i al senegalès per la manca de suport per poder refer la seva vida. Serigne Beye, un sastre que va passar cinc anys a Catalunya, recorda que quan va arribar a l’aeroport després de ser deportat des de Tenerife li van donar 15 euros, poc més del que li costava agafar un autobús fins a la seva ciutat d’origen. Anys després del segon viatge, en què sí que va poder arribar a la Península, es va acabar acollint a un pla de retorn voluntari. Aquests programes tenen el suport econòmic per tornar a començar al país d’origen, però per a Beye va ser insuficient. “En realitat et paguen perquè te’n vagis”, critica.

Lia Poggio explica que les persones que s’acullen al retorn voluntari des de països de trànsit com Níger i Líbia a través de l’OIM, com Mbodi Soumare, gaudeixen d’una primera acollida en un dels seus centres, a Dakar o a Tambacounda, en què reben un primer suport psicològic i s’intenta sensibilitzar la comunitat. Tot i això, en un poble petit com el de Soumare aquesta sensibilització serveix de poc: “Volem treballar a la nostra terra, al costat de la nostra família. Si marxem és perquè no tenim ajuda”.

La raó per emigrar

“La meva família ha sigut molt pobre des que vaig néixer. Vaig decidir marxar perquè he vist molta gent que ho ha fet i ha millorat de vida”, explica Mbodi Soumare en un dels habitatges autoconstruïts entre camps al poblat de Nguidiwol, a l’interior del Senegal. “Els emigrants s’han pogut construir una casa millor, mentre que nosaltres no tenim ni una habitació digna. Per això volíem marxar com ells i canviar la nostra situació”.

La pobresa que empeny Soumare no és casual, diu Moustapha Kebe, responsable de projectes de la xarxa d’entitats socials Remidev. “Hi ha qüestions imposades per la Unió Europea que són la base mateixa de la migració irregular”, critica l’expert. “El Senegal signa acords amb grans vaixells que venen a robar-nos els recursos, i els pescadors locals, que ja no poden pescar, es veuen obligats a migrar. Als països africans no ens poden demanar que tanquem les fronteres a qui vol sortir i alhora que les obrim per a béns, serveis i empreses occidentals”.

Més enllà de la decisió de marxar, hi ha la manera de fer-ho. Les vies legals, diu Kebe, són cada cop més limitades, amb un enduriment de les condicions per demanar visats per anar a països europeus, simultani a un augment de la cooperació enfocada al control de fronteres. “Quan parlem amb joves que són potencials migrants ens diuen que ja coneixen els perills de la migració irregular però que ja se senten morts socialment al Senegal, i la idea de morir un altre cop no els inquieta”, explica el portaveu de Remidev, que reclama respostes per al jovent que voldria trobar feines dignes al país.

Després del que els mitjans van explicar com “la crisi de les pasteres”, amb un increment significatiu de les arribades a les illes Canàries entre el 2005 i el 2006, els governs espanyol i senegalès van incrementar la vigilància marítima i la migració va adoptar a altres vies més cares i perilloses, com ara travessar el desert fins a la costa mediterrània. “Aquesta ruta mediterrània és el lloc on hi ha més violacions dels drets dels migrants últimament”, assenyala Lia Poggio, responsable de l’oficina senegalesa de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM) de les Nacions Unides. Malamine Soly va aconseguir tornar a casa seva i, anys més tard, en un segon intent, arribar a Barcelona. Mbodi Soumare va veure morir companys de viatge durant un pelegrinatge de tres dies i, tot i que va aconseguir arribar a la costa de Líbia, no va poder travessar.

Aquests reportatges formen part del projecte Deportacions, del centre Irídia, que ha rebut el suport de la Beca DevReporter 2019, finançada per la Unió Europea, l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Anterior

Les deportacions de migrants: una pràctica sense control judicial

Següent

“La integració no serveix de res”

Inici