Sònia Calvó
MBODI SOUMARE, 34 anys — Plorar i resar. Resar i plorar. Aquesta va ser la rutina d’Adama Diao durant sis mesos. Els seus ulls encara ara s’humitegen quan recorda aquells dies. L’amor de mare és més intens quan has estat a punt de perdre l’últim fill que et queda viu en un viatge pel desert. “Em quedava a l’habitació resant, sabia que no podia fer res. Faltaven pocs dies per al final del Ramadà. Vaig anar a comprar al mercat. Només portava 3.000 CFA [quatre euros i mig]. Pel camí demanava a Déu que tant de bo al mercat hi hagués el meu fill. I així va ser. Ell em va cridar. Jo, al sentir la seva veu, vaig saltar! El vaig abraçar. Però ell em va dir: «Mare, som al mercat, no cridis l’atenció»”, explica.
Mbodi Soumare, fill d’Adama Diao, tornava d’un periple en què havia invertit tots els estalvis de la família i que l’havia portat a agafar camionetes, autobusos i vaixells des de Nguidiwol, una comunitat rural a pocs quilòmetres de la capital de Tambacounda, regió de l’interior del Senegal, fins a la costa de Líbia i d’allà al Mediterrani.
"Havia vist molta gent marxar i millorar la seva vida, i va ser això el que em va motivar"
Soumare, sastre de professió, és l’únic fill viu del matriarcat Diao. El seu avi havia fundat Nguidiwol, un poble de poques cases que viu del cacauet. Les peles del fruit sec envaeixen els vorals dels camins de sorra. Però el camp només dona benefici de temporada, massa escàs per viure la resta de l’any. És per això que el jove va decidir migrar. “Havia vist molta gent marxar i millorar la seva vida. I això em va motivar. Alguns companys que ara són a l’estranger estaven ajudant molt les seves famílies. Quan hi havia una festa, les dones dels emigrants es vestien amb robes cares que jo no podia comprar”. Després d’estalviar, va començar un viatge que no va resultar com esperava.
Va comprar un bitllet cap a Agadez per 86.000 CFA (130 euros). El sou mitjà al seu poble és de 20.000 CFA (30 euros) al mes. Però a cada cantonada havia d’anar sumant-hi diners. Com més a prop era de la frontera, més alt era el peatge que Soumare demanava a la seva mare. Soumare va ser estafat diverses vegades. Fins i tot va acabar abandonat durant tres dies al desert; després va ser segrestat a Líbia, va agafar dos vaixells per intentar travessar el Mediterrani… Fins que la sagnia econòmica i emocional va ser insostenible. A conseqüència del viatge, diu, està endeutat. No té diners per comprar bestiar. Molts cops els seus fills han de dormir per apaivagar la fam.
“Quan vaig arribar, vaig estar molt malament. Em feia vergonya mirar la meva mare a la cara”, confessa, mentre seu amb ella en una carreta atrotinada. Tot i això, no tornaria a marxar. “En el camí només hi ha tortura. T’ho roben tot. Si no tens sort, fins i tot la vida”.