A primers del 2011, Pau Carrió va anar a veure al Lliure una funció de L'arquitecte en què Pol López feia un dels papers principals. En acabar, el director es va apropar a l'actor i li va dir alguna cosa com: “Ei, quedem un dia i parlem”. I van decidir fer una escapada al Temporada Alta una tarda de pluja, un tot o res, per assistir a una obra dels Propeller. Aquell dia en què tots dos vorejaven els 30 anys ja van llegir fragments d'Ivan i els gossos, el monòleg de Hattie Naylor que va suposar el primer treball conjunt entre López i Carrió, una associació que a posteriori ens ha ofert moments brillants com el recent Crim i càstig de la temporada passada.
“Molts dels projectes que fem neixen de les ganes de continuar certes coses”, assegura Carrió. Per això López diu que es pot albirar la línia que hi ha entre Enric V, Hamlet i Crim i càstig, fins i tot amb Classe, on es van proposar fer “una cosa diferent”. El contacte entre els dos és continu. Ara mateix no tenen cap projecte al calaix, però han parlat de moltes coses i saben que algun dia tindran l'oportunitat de fer-les. Perquè s'entenen, i aquesta química entre director i actor no és fàcil.
Pau de La Calle
“Del Pau m'agrada aquesta capacitat de lectura transversal, que sap llegir i interpretar i fa un treball de text profund”, diu López. Li interessa com mira Shakespeare, per exemple, amb “aquella cosa anglesa popular, de plaça, de compartir l'obra amb el públic i fer teatre amb l'espectador”. I Carrió, per la seva banda, deixa clar que, abans que res, “hi ha una cosa primària: la matèria humana de l'actor, que t'ha d'atraure, i com s'aproxima a les emocions, des d'on fa les coses”. “És difícil empatitzar amb un actor”, afegeix.
El director compara la feina que fa amb López amb el jazz, en què “tothom sempre sap en quin compàs està”, tot i que sembli que els músics improvisen. “Puc dirigir cap a mi, cap a una idea que tinc al cap, o fer-ho cap als actors, cosa que em farà anar a altres llocs”, diu Carrió.
Per necessitat i perquè tampoc no hi ha gaires portes on trucar, tots dos treballen amb altra gent, però no poden amagar que, de vegades, s'enyoren. “Sovint penso: «Com ho faria, en Pau, això?»”, diu López. I, després de més de mitja dotzena d'espectacles plegats, busquen què no han fet junts. Com diu Carrió, són una “parella oberta”.
