Quan va decidir que volia fer Els dies feliços (2014) de Samuel Beckett al Lliure de Gràcia, Emma Vilarasau sabia que només una persona la podia dirigir: Sergi Belbel. No és fàcil protagonitzar una obra enterrada fins al coll. Feia molts anys que es coneixien, des que el 1990 el dramaturg i director li va demanar que participés en El tàlem. I havien passat només dos anys des que ella i ell havien intervingut de manera decisiva en l'èxit més esclatant de la història del TNC, Agost. “Beckett necessita algú que l'estimi, i sabia que aniria a fons amb aquest text”, diu l'actriu. La qüestió és que, tot i ser Beckett, que mai no és bo de digerir, van esgotar entrades. “Aquesta és una obra que pot ser el cel o l'infern, i si no tens l'actriu, millor que no t'hi posis: nosaltres vam tocar el cel”, apunta el dramaturg.

Vilarasau i Belbel fa més de trenta anys que mantenen una relació intensa que va a batzegades. Entre el 2012 i el 2014 van fer tres obres junts, l'última de les quals, Fedra (Teatre Romea), és, també, l'última vegada que han col·laborat fins ara. Però això està a punt de canviar: l'any que ve Vilarasau protagonitzarà el retorn del dramaturg, que fa molts anys que no estrena una peça en solitari. De fet, si el 1990 va ser Belbel qui va anar a buscar Vilarasau, ara ha sigut ella qui li ha demanat que li escrigui una obra sobre la vellesa a partir de la seva experiència personal.

Pere Tordera

“Vaig estar deu anys cuidant ma mare, i s'ha de parlar dels vells i de la vellesa”, diu l'actiu, que considera que “deixem de banda” la gent gran i les persones que en tenen cura, sobretot quan es tracta de les filles. El dramaturg, doncs, es va posar mans a l'obra i ja gairebé té una obra en què ha fugit del drama per “prestigiar” la comèdia, i que convertirà Vilarasau en una monologuista amb una doble vida.

“Hi ha actors, i uns altres als quals se'ls ha de dir d'una altra manera, perquè al seu voltant es crea una atmosfera especial, fan apujar el nivell de tothom, i l'Emma forma part d'aquest grup”, assegura Belbel. Vilarasau sap per què li agrada treballar amb ell: “Com a autor, m'agrada la seva imaginació i el desig de trencar les normes, de jugar amb les paraules i el ritme”. I com a director, afegeix, “aprofita el que se li dona, sempre treu el millor de cadascú”.