“Al llarg de la història sempre hi ha hagut matances i un menyspreu per la vida dels altres. No crec que estiguem pitjor que en altres moments. El segle XX va ser pitjor. Van triomfar els totalitarismes i els feixismes i, per primera vegada, es va produir una matança industrialitzada”, explica la historiadora Queralt Solé. L’eficient maquinària alemanya era capaç de matar 11.000 persones en un sol dia i el funcionament era pervers: els jueus havien de pagar el bitllet de tren de tercera classe que els duia a la mort.

Després de la Segona Guerra Mundial, a Europa, va començar un període de pau relativa i molts països van anar construint un estat del benestar on la població podia tenir accés gratuït a la salut, a l’educació, el sistema públic de pensions... “Els drets humans es van internacionalitzar i s’han anat assimilant almenys en bona part d’Occident. Tanmateix, hem vist que no és suficient perquè no són respectats en molts llocs”, diu Solé.

Vivim un moment en què hi ha una percepció de certa fragilitat. “Estan guanyant, com hem vist a l’Argentina, formacions polítiques que debiliten fortaleses que són essencials per mantenir aquests drets”, diu Solé. El president argentí d’extrema dreta, Javier Milei, va anunciar que modificarà el marc regulador de la medicina, les obres socials, les empreses farmacèutiques, el sector turístic, els clubs de futbol, la llei de terres, el Codi Civil i el codi comercial, entre molts altres.

“Tinc la sensació que s’està exacerbant la por i aquesta por pot fer que moltes coses que donem per assentades, drets que vam guanyar fa temps i pels quals altres generacions van lluitar, puguin tremolar”, afegeix. La por arriba a través de les xarxes socials, les pel·lícules catastrofistes, els missatges apocal·líptics... “Ens arriben molts missatges que alimenten la por i la dreta juga amb aquesta por. És una paradoxa, perquè la por a perdre el que tenim ens pot fer perdre, precisament, el que tenim, que és l’estat del benestar”, conclou Solé.

A vegades són pors poc reals, però es van alimentant i això dona més poder a les forces repressives. Fins fa poc, la imatge d’algú construint-se un búnquer a casa seva pertanyia només a l’imaginari de països en conflicte o amb paranoia per la seguretat, com els Estats Units. “En aquests moments ja hi ha empreses que en fabriquen a Espanya. Ens fa falta molta educació i un reforç de l’estat del benestar, en comptes de minvar-lo”, diu Solé. Aquestes empreses que fabriquen búnquers s’anuncien amb missatges així: “Et sorprendria la quantitat d’habitatges del nostre país que ja tenen un búnquer per sobreviure a una catàstrofe. I té sentit que sigui així”.