Què puc saber? Què he de fer? Què puc esperar? Aquestes són les tres grans preguntes de la filosofia segons Immanuel Kant (1724-1804), el pare de la Il·lustració que ha marcat la història recent del món. La raó com a instrument d’emancipació va ser el motor de l’humanisme, un moviment que va alliberar l’home dels mandats de Déu i, alhora, va generar els monstres del seu revers, l’imperialisme, que avui retorna a Occident les seves pròpies ombres. Tres-cents anys després del seu naixement, coneixement, acció i esperança són el llegat il·lustrat sobre el qual pensar críticament el present, aprendre de les ferides del passat i reinventar un món que ha deixat de creure en el futur. Perquè negar el futur és el fil que uneix la pèrdua de confiança en el progrés, l’apocalipsi climàtica, la guerra permanent de la necropolítica i la inquietud per unes tecnologies que dibuixen un horitzó distòpic. Els nous feixismes alimenten l’odi en aquesta terra adobada, prometent el retorn a un passat gloriós que en realitat mai va existir.

Poder imaginar el futur és una condició imprescindible de la llibertat en el present. Per això és necessari apropiar-se de dos grans fenòmens que no existien a finals del segle XVIII i que defineixen la condició posthumana, tal com l’ha concebut Rosi Braidotti: la quarta revolució industrial, marcada per l’acceleració d’avenços científics i tecnològics, i el canvi climàtic. La paradoxa del món d’avui rau en la promesa d’un nou Renaixement i un superhome amb capacitats cognitives augmentades mentre l’espècie humana dilapida el planeta i s’aboca a la seva pròpia extinció. “Seré un robot? Sobreviuré? Ho podré pagar?” són les preguntes existencials d’avui, segons Braidotti.

Aquest canvi d’època està en efecte ple de riscos, però també d’aprenentatges i oportunitats. La robotització del món no és una hipòtesi de futur, sinó un tret del present perquè ja som cíborgs i la intel·ligència ha deixat de ser una propietat exclusiva dels organismes amb cervell. Sabem que natura i cultura són inseparables i que podem aprendre d’altres maneres d’habitar un planeta que compartim amb espècies i cosmovisions diferents. Entendre que els humans ja no som el centre de totes les coses és una lliçó d’humilitat i una brúixola per viure i conviure, en un món d’interdependències i vulnerabilitats compartides.

Per activar el desig d’aquest món ampli, divers i desconegut és necessària la imaginació. Entre el món que tenim i el que encara no existeix s’obre una escletxa on la cultura té un camp fèrtil per elaborar el sentit de l’experiència i imaginar altres futurs possibles. La literatura, el cinema i l’art són precursors en l’exercici de l’empatia i en la invenció d’un final que no està escrit. George Orwell va escriure que el totalitarisme fa impossible la literatura. Els nous autoritaris cancel·len aquesta força esperançadora de la cultura mentre s’apropien de la mentida, que circula a més velocitat que la veritat. Els amos d’internet també viuen de la divisió i l’exhibició orgullosa de l’odi, amb el nostre consentiment. Quan el món es tanca, l’únic horitzó possible és obrir-lo i treballar concretament, ara i aquí, per fer possible viure junts. Alliberar la creativitat i la imaginació, reforçar solidaritats polítiques i afectives i pensar críticament són les bases d’una utopia alternativa capaç de donar sentit al món que inevitablement compartim.