“Teníem l’esperança que amb dues setmanes de confinament es notés, i així va ser”, reconeix el doctor Antonio Roman, de la Vall d’Hebron. Després de vint dies a un nivell d’exigència altíssim, el nombre de contagis es va estabilitzar, malgrat que la xifra de morts va seguir molt alta fins a mitjans d’abril. La virulència de la pandèmia també donava un respir a les residències, que la setmana del 6 d’abril començaven a detectar que alguna cosa canviava políticament.

Hi havia moviments al Govern. Les crítiques per la gestió de la crisi a les residències havien posat contra les cordes el departament d’Afers Socials dirigit per Chakir el Homrani, que, en paral·lel, rebia un allau d’ERTOs com a titular de Treball. Hi havia la demanda que Salut prengués les regnes, d’un cop de timó, perquè, segons les residències, “s’estaven vulnerant els drets de les persones grans”. 

“La sensació era que Salut posava solucions als hospitals i que, en canvi, Afers en regatejava”, afegeix una font coneixedora de les trobades entre el Govern i el sector. Les empreses esperaven el canvi perquè sabien que Salut disposava de “més pressupost i més recursos”. La representant de les residències, Cinta Pascual, és contundent: “Salut tenia responsabilitat des del minut 1, perquè Afers Socials no podia fer més del que feia: haurien d’haver entrat abans”. Altres fonts, en canvi, carreguen les tintes sobre El Homrani. “Es va resistir molt al canvi; no volien que els restessin una competència, però és que era l’única solució”, apunten alts càrrecs del sector. El conseller al·lega que el canvi no es va fer abans perquè ho impedia el "marc normatiu" espanyol i que en el moment en què això va canviar, va ser ell mateix qui, des d'Afers Socials, va "decidir fer el traspàs de la gestió a l'àmbit que té l'expertesa sanitària", és a dir, Salut. 

Salut entra a les residències

El canvi de conselleria activa l’arribada de metges

Dimecres 8 d’abril. Finalment, Salut assumeix les regnes dels geriàtrics després que el “malestar” s’escampés al sector i arribés al Govern, amb tensions entre el president, Quim Torra, i la conselleria d’Afers Socials en mans d’ERC. Pascual, en representació de l’ACRA, explica que després que es produís el canvi de conselleria “van començar a venir metges i infermeres i a fer-se derivacions”. Què va canviar? Fonts pròximes al Govern assenyalen que, un cop apartat El Homrani i amb Salut al capdavant, en 48 hores es va trucar a tots els hospitals per començar a “demanar places” i així “van començar a derivar avis als hospitals”.

Un equip de professionals a la UCI del Sant Pau.Xavier Bertral

El canvi de conselleria també coincideix amb l’entrada de metges i infermeres de primària als geriàtrics. Més feina, sense més recursos. “No ens va arribar personal als CAP per substituir-los”, lamenta Moret, membre de Rebel·lió Atenció Primària. L’atenció per part d’aquests professionals, a més, no va estar exempta de dificultats. Joan Gené, metge al CAP Casanova, explica que al seu centre no es va poder fer  cribatge “amb PCR ben fetes” fins al 13 d’abril. 

Aquelles setmanes es començava a donar més protagonisme als CAP, especialment de cara a la desescalada. A finals d’abril haurien d’assumir l’estudi d’immunitat del ministeri de Sanitat i, a partir del maig, el procés de proves PCR a tothom que tingués símptomes. 

Gestió del dol

Moltes famílies no van poder acomiadar els seus

Mentre Salut intenta donar el “cop de timó” que reclamaven els geriàtrics es produeix una estabilització en el nombre d’ingressats a les UCI. El que no canvia són les morts. El degoteig de defuncions als hospitals encara s’allargarà durant moltes setmanes. “Podies fer poca cosa per ells, només alleujar-los el dolor i mantenir la dignitat”, diu Cirera, de l’Hospital del Mar. La gestió de la mort va passar a ser un dels grans reptes. La Laia Guàrdia, infermera del Clínic, recorda que aquells dies “tot era molt més trist” perquè els pacients només veien “dos ulls darrere unes ulleres”. La frenètica activitat a les sales i la manera com anaven vestits els sanitaris feia que desaparegués part del “component humà que sempre aporta la infermeria”. 

“Només es permetia la visita d’un familiar quan el pacient ja estava a punt de morir, i només durant quinze minuts des de la porta de l’habitació”, explica Teresa Lapiedra, infermera de l’Hospital Santa Caterina de Salt. “Quan trucaves als familiars no sabies si arribarien a temps d’acomiadar-se, el pacient potser ja havia mort”, afegeix Àngels Barba, directora d’infermeria de la Vall d’Hebron. Això va fer que els mateixos metges i infermeres fossin molts cops els transmissors “de les paraules dels familiars als pacients abans que morissin i a l’inrevés”, assenyala el doctor Orriols, del Trueta. 

Durant aquells dies tot s’havia de tenir previst. Des de què s’havia de fer amb les pertinences de les desenes de morts que hi havia cada dia fins a la gestió dels mateixos cossos, que suposava un repte majúscul. A principis d’abril, per incinerar un familiar a Barcelona es trigava gairebé una setmana. “Les funeràries van dir que per normativa pujarien els taüts a les UCI. Era un xoc per als professionals i vam muntar un circuit per baixar els cossos en bosses fins a la porta de l’hospital”, explica la cap d’infermeria del Clínic, Gemma Martínez.

A diferència de Madrid, a Catalunya no es va obrir cap gran recinte com a dipòsit de cadàvers per a les víctimes del covid-19. Les instal·lacions de la Fira de Barcelona sí que van habilitar-se com un gran hospital de campanya per a més de 300 pacients, amb capacitat per créixer i assumir malalts derivats d’hospitals. El projecte va estar enllestit a mitjans d’abril. “Es va plantejar replicar el model de l’hospital d’Ifema de Madrid a Catalunya. Entre els implicats s’hi referien com El Álamo, l’última frontera”, explica David Noguera, president de Metges Sense Fronteres. Finalment no es va arribar a estrenar.

La primària pren el relleu

L’objectiu és minimitzar el risc d’un rebrot a la tardor

Dimecres 15 d’abril. La pressió assistencial sobre els CAP comença a afluixar. Aquell dia es va desmuntar la carpa del SEM que hi havia davant del CAP Anoia. “Llavors ja comencem a visitar pacients que han rebut l’alta a l’hospital”, explica Cantero, metge del centre. Van haver de tornar a improvisar protocols basats en un document de la Comunitat de Madrid, un altre d’asturià i informació que arribava de la Xina per fer l’atenció postalta. Tot el que atenien ja no era covid. El virus havia deixat seqüeles. “Gent gran amb les cames inflades perquè no camina o que se li han fet nafres –explica Sánchez-Amat, del CAP Besòs–. El patiment també va generar ansietats o insomnis, i patologies psiquiàtriques”. Els professionals estaven extenuats. “La gent està feble. Estem cansats i molt espantats per si hi ha un repunt”, constatava Glòria Jòdar, directora del CAP a Sant Andreu de la Barca.

El sistema sanitari català va estar al caire del col·lapse després d’una crisi que va agafar tothom desprevingut. Les mesures van arribar tard, lamenta Magda Campins: “Si s’hagués fet de manera més ràpida, l’impacte econòmic i en salut hauria estat menor”. Benito Almirante va més enllà: “A Grècia i Portugal van reaccionar abans. Aquell marge de dues setmanes que es va trigar a prendre mesures va ser crític”. Per a un infermer del SEM no es pot parlar de crisi,  “el que ha passat respon a la definició de catàstrofe”. Una catàstrofe que, segons Cinta Pascual, hauria de tenir conseqüències: “No es van endur els avis als hospitals. Els van donar morfina... ¿i ningú els demanarà responsabilitats?” 

Unitat de Psquiatria de l’Hospital del Mar.Cèlia Atset

De la pandèmia, però, els professionals que han estat durant mesos a primera línia també en volen extreure lliçons. “És tremendament urgent que aquests quatre mesos que tenim abans de la tardor i l’hivern, en què molt probablement hi haurà rebrot, aprofitem per preparar un pla sòlid –reflexiona Toni Andreu, director estratègic d’ACRA–. Hem de preparar també les residències: amb formació, protocols de resposta ràpida, espais per a covid, diàleg amb la primària i estocs de material”. 

La lluita contra el virus ha fet “més humil” la comunitat mèdica, assegura el director mèdic del Clínic, Antoni Castells: “S’ha pecat d’excés de vehemència. No passa res per dir «No ho sabem, tenim dubtes»”. Una lliçó que sobrepassa els professionals sanitaris. El minúscul covid-19 ens ha demostrat que nosaltres també som molt petits.

Crònica d'una pandèmia que ha aturat el món

Descobreix a través d'una cronologia interactiva el camí del covid-19: dels primers casos d’una “pneumònia desconeguda” a Wuhan, al confinament global per fer front a un virus que ha canviat les nostres vides. Ves-hi