“Ens vam equivocar”. Joaquín-López Contreras, cap del servei de malalties infeccioses a l’Hospital de Sant Pau, entona el mea culpa. “Vam sobreestimar la capacitat del nostre sistema sanitari, pensàvem que vingués el que vingués estaríem preparats”, s’hi suma el seu homòleg a la Vall d’Hebron, Benito Almirante. “No tinc cap problema en demanar disculpes, perquè vaig infravalorar el problema”, sentencia. La gestió de la crisi va superar tothom. 

Quan el 25 de febrer apareixia el primer contagi a Catalunya gairebé ningú, ni els professionals ni l'opinió pública, s’esperava que el covid-19 ens passaria per sobre. “Jo tenia una llibreta en què apuntava els casos: el dia, si era home o dona, si havia viatjat a Itàlia... Ho teníem tot controlat”, recorda la consellera de Salut, Alba Vergés. La sensació era equivocada. El balanç és demolidor: més de 62.000 infectats i 12.300 morts. La primera onada de la pandèmia que ha sacsejat el món va agafar polítics, experts i sanitaris a contrapeu. L’avenç del virus va transformar la incredulitat inicial en desconcert, i després en angoixa pel possible col·lapse del sistema sanitari. 

Una professional assisteix un pacient a la UCI de l’Hospital del MarFrancesc Melcion

L’ARA ha entrevistat una setantena d’epidemiòlegs, metges, infermeres i responsables de l’administració per reconstruir com van ser, des de dins, els pitjors dies de la crisi. D’aquesta feina coral destaca una conclusió: el control de la pandèmia es va desbordar des del primer moment. “Només hi havia un laboratori per poder fer diagnòstic, el del Clínic, i es va generar un coll d’ampolla”, afirma Magda Campins, cap d’epidemiologia a la Vall d’Hebron. Van decidir saltar-se tots els protocols i circuits “que alentien” encara més la detecció. Els experts s’esperaven un virus similar al de la grip A, l’Ebola o el MERS. Casos puntuals que arribessin d’altres països. Casos controlables. “Vam pensar que amb el coronavirus seria el mateix”, admet el cap d’epidemiologia del Clínic i membre del comitè científic que assessorava el govern espanyol, Antoni Trilla. “El sistema sanitari a Espanya i Catalunya és un dels millors del món, però no tenim un sistema de salut pública, que és el que permet evitar que les epidèmies creixin”, assenyala l’investigador Oriol Mitjà.

Les previsions van fallar, i quan es va voler reaccionar el virus ja s’havia estès per tot el país. Els metges de família anaven a cegues atenent infectats sense saber-ho i sense protecció. I les residències, on el virus s’acarnissaria amb els avis, no s’estaven blindant. “Ens deien que allò no era més que una grip”, recorda Cinta Pascual, presidenta de la patronal més gran del sector, l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA).

Les imatges que arribaven d’Itàlia evidenciarien que s’havia subestimat el SARS-CoV-2 quan estava focalitzat a la Xina, però a mitjans de febrer, quan es va anul·lar el Mobile World Congress a Barcelona, encara es titllaven d’apocalíptiques les teories sobre una epidèmia al país. El president de la Generalitat, Quim Torra, vinculava la cancel·lació a “l’epidèmia de la por” i la “desinformació”. Mentrestant, el tancament de diversos comerços de la comunitat xinesa contrastava amb la normalitat als carrers, on encara no hi havia restriccions. Tampoc en actes massius com les manifestacions feministes del 8-M. “Estàvem entrant en un túnel terrible i hauríem d’haver tingut el coratge d’aturar-ho. No ens havíem pres seriosament l’amenaça”, lamenta ara Antonio Roman, director assistencial de la Vall d’Hebron.

Es declara la pandèmia

L’11 de març va canviar tot. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar que el brot detectat a Wuhan (Xina) s’havia convertit en una pandèmia, i això va ser un punt d’inflexió. El Govern va declarar la fase d’alerta, l’endemà anunciava el tancament de les escoles i confinava la conca d’Òdena, primer gran focus de la pandèmia a Catalunya. El govern espanyol actuaria el 14 de març decretant l’estat d’alarma i començant el confinament. La mesura, però, no implicava el tancament de territoris concrets ni l’aturada de les activitats econòmiques no essencials, com reclamava la Generalitat. 

“A l’hospital esperàvem un tancament de la població, i quan Pedro Sánchez va sortir amb un missatge de fum va ser traumàtic: em vaig posar a plorar”, confessa Anna Vilella, doctora en medicina preventiva de l’Hospital Clínic. Les paraules de Sánchez van suposar un fort revés per a molts sanitaris, que començaven a intuir el que passaria les següents setmanes.

UCI de l’Hospital de Sant Pau.Xavier Bertral

Amb més de 1.100 casos positius i 120 morts a Catalunya, la cursa a contrarellotge per dotar de material, infraestructures i personal els hospitals ja havia començat. El desconeixement del virus, les dificultats per atendre tots els pacients i les crides desesperades dels professionals, que van actuar sense instruccions ni prou recursos, definirien a partir de llavors els pitjors moments de la crisi sanitària, tres setmanes a l’infern entre finals de març i principis d’abril.