28 i 29 de març. “Aquell cap de setmana va ser horrorós”, recorda Jéssica López, infermera de l’Hospital del Mar. Estava tancada en un quiròfan amb dos malalts crítics sense ser especialista d’UCI. Entrava a les vuit del matí i, per aprofitar al màxim l’equip de protecció i evitar contaminar altres àrees, no sortia fins a les vuit del vespre, amb l’única excepció de mitja hora per dinar. Dotze hores aïllada, totalment sola, suant i “amb ferides a la cara” per haver de portar l’equip de protecció durant tant temps. 

“Va ser molt dur, teníem por de no fer-ho bé, de no estar a l’altura. Teníem ansietat. Cada dia plorava una companya. Estàvem enfonsades. Era un infern, molts malalts no tiraven endavant i es morien, hi havia moltes baixes de companys i no teníem gent per substituir-los. Però ens en vam sortir”, relata la Jéssica. També  recorda la cruesa d’aquell cap de setmana Isabel Cirera, que estava dirigint les urgències de l’hospital. “Tenia pacients per tot arreu, asseguts a les cadires. Semblava que eren casos lleus, gent de 50 i 55 anys, però al cap de cinc o sis hores havies de córrer per portar-los a l’UCI, i fins i tot n’hi havia que morien ja a Urgències”.

Una sanitària atenent un malalt a la UCI de l’Hospital Parc Taulí de SabadellCEDIDA. DRA. ANNA VALLE / PARC TAULÍ DE SABADELL

Per al cap de pneumologia del Trueta, Ramon Orriols, van ser dies “colpidors” en què “et preguntaves si hauries de deixar pacients al passadís” i “ploraves en el trajecte entre casa i l’hospital”. “Recordo tres dies que al marxar al vespre pensava: «Demà tindrem l’hospital col·lapsat»”, resumeix Castells, del Clínic.

Drenar pacients per no col·lapsar

Les clíniques petites i els pavellons van ser claus

Era urgent alleugerir la càrrega als hospitals i fer-ho ràpid. “En 48 hores vam convertir un hotel, el Catalonia Plaza, en un hospital amb 500 llits”, relata la cap d’infermeria del Clínic, Gemma Martínez, que té clar que sense l’hotel haurien “col·lapsat”. Calia, a més, trobar prou infermeres. El diumenge 29 de març van començar a traslladar-hi pacients, i la Vall d’Hebron també derivava els primers 22 malalts a un poliesportiu pròxim, un dels tres que es van muntar a Barcelona. El sistema es reproduïa ràpidament per tot Catalunya. 

A Badalona, l’hotel Rafael obria per rebre pacients de Can Ruti. “El terra era tot de moqueta. Ho vam haver de forrar tot en una setmana perquè és el pitjor per a un virus com aquest”, relata Marc Vilar, director econòmic de l’hospital. Els grans centres van resistir perquè els malalts menys crítics es drenaven. La Vall d’Hebron va derivar a les cinc clíniques que li donaven suport gairebé un terç dels 3.000 pacients. També va ser vital la feina de l’atenció primària fent seguiment a domicili, assenyala la directora de Bellvitge, Cristina Capdevila, que reconeix que, “en altres circumstàncies”, aquests pacients atesos a casa els haurien hagut d’ingressar.

Neteja de l’hotel Catalonia Plaza.Cristina Calderer

Pitjor era la situació d’alguns hospitals petits. L’Hospital de Mollet es va convertir en una “completa UCI col·lapsada”, segons el doctor Josep Maria Tricas. Malgrat que es tracta d’un centre que normalment no té UCI, van arribar a tenir tretze pacients intubats. Fins que no van poder denunciar els fets públicament, Salut no va donar resposta i es van començar a derivar pacients cap al Parc Taulí de Sabadell i el Clínic. Però, tot i que va triplicar les UCI i va poder comptar amb l’ajuda de quatre clíniques i l’hotel Catalonia, el Clínic va patir el “drama de ser un hospital vell”, admet Antoni Castells: “Necessitem més espai. El malalt que hi ha ara és més complex que el de fa 20 anys. La pandèmia ens ha acabat de tensionar i toca reivindicar un hospital nou”.

La situació era tan delicada que les administracions feien mans i mànigues per evitar que es fessin realitat alguns dels escenaris que van dibuixar-se en els comitès de crisi, com el tancament de portes als hospitals i els “malalts rebotant d’un centre a un altre”, explica el president de Metges Sense Fronteres, David Noguera. En les reunions d’aquests comitès van aparèixer solucions extremes, com portar metges estrangers, construir “trens medicalitzats” (Renfe va presentar un prototip) o avions que “portessin malalts a altres països”.

Saturació a les residències

Els centres es van quedar sense treballadors

Mentre el hospitals trobaven solucions mai imaginades abans per evitar el bloqueig, les residències seguien un punt mort insostenible. Per més que seguissin els protocols, els contagis seguien descontrolats, en bona part pels malalts asimptomàtics que havien deixat a mínims les plantilles de professionals. El sector exigia a crits la intervenció pública per salvar els centres.

Dilluns 30. La residència de l’Olivaret ja tenia el 75% de la plantilla de baixa i alguns estaven greus, com la mateixa directora, que va passar setmanes ingressada. Només quedaven cinc treballadors per atendre 23 residents i Cristina Sánchez, la treballadora social del geriàtric, es va trobar de sobte agafant les regnes del centre juntament amb Mar Pastor, la infermera de la residència. La primera remesa d’EPIs els va arribar aquell dilluns. Elles, com molts altres geriàtrics, sí que van col·lapsar.

“És el pitjor que he viscut a la meva vida. Tenia la sensació que em moria. A la nit tenia malsons, tenia por constant, por de morir”, admet la Mar. La Cristina se suma a la indignació i recorda que van haver de fer de cuineres, de perruqueres i d’infermeres i que van haver de “coordinar” i “suplir l’amor de les famílies”. Fins i tot van haver de comprar menjar congelat perquè no donaven l’abast per alimentar els residents. “No podia posar-me a cuinar si tenia persones al costat que se m’estaven morint literalment”, sentencia la Mar.

“Des de l’hospital ingressada, la directora em va enviar un whatsapp i em va dir: «Si demà no ve ningú, qui cuidarà els avis?»”, explica la Cristina. Les treballadores no podien més i, veient que algun centre a Valls o Sant Adrià de Besòs ja ho havien fet, van demanar el rescat. Però ningú va contestar els correus. Només els van fer un seguiment telefònic des de Salut Pública i els van informar que hi havia una borsa de treball oberta. “Que no va servir de res”, lamenta la Cristina.

“Vam acabar contractant una periodista perquè fes de bugadera i una metge estrangera que no tenia el títol homologat per fer de cuinera, flipa! –explica la Mar–. També un auxiliar que era un metge cubà que al seu país era especialista en urgències”. Amb aquesta plantilla improvisada van aguantar gairebé un mes fins que la resta de treballadors van reincorporar-se.

Dimarts, 1 d’abril.  La Casa Asil de Sant Andreu, a Barcelona, reclamava “mans” desesperadament. La història es repetia en moltes residències. Aquell dia la Generalitat va admetre 362 residents morts per covid-19 i més de 3.000 professionals del sector aïllats. A Santa Coloma de Gramenet, el centre públic Ramon Berenguer també tenia 72 residents aïllats i més de mitja plantilla de baixa. 

Cap d’aquestes residències va acabar intervinguda pel Govern que, fins ara, s’ha fet càrrec de tretze centres durant tota la crisi, els que consideraven que estaven “en una situació límit”. Però en cap moment s’ha fet públic quants centres van demanar el rescat i si se’ls va denegar o directament no se’ls va respondre. Davant el drama a les residències, Afers Socials sí que va habilitar aquells dies un centenar de places per traslladar residents malalts –que van quedar cobertes en pocs dies– i va permetre als familiars que ho volguessin endur-se els residents a casa, però sense fer-los cap test previ. “En cap cas hi va haver abandonament”, rebat el conseller del ram, Chakir el Homrani. 

Comparteix el diagnòstic i accepta les crítiques dels centres, però defensa que la seva “capacitat de resposta era limitada”. “Hem tingut de tot, no només crits d’auxili dels directors. També hem tingut gerents que han marxat de la residència sense deixar cap directriu donada. La realitat ha sigut molt crua i hi ha hagut de tot”, afegeix Plaza, des de la direcció general d’Afers.

El pic, el pitjor moment

La primera setmana d’abril va ser la més dura

El contagi entre el personal de les residències es repetia als hospitals. A finals d’aquella primera setmana d’abril es va arribar al pitjor moment de tota la pandèmia, perquè “molts metges d’UCI es van contagiar i cada cop hi havia menys especialistes”, diu la neuròloga de Can Ruti Anna Ramos: “Va coincidir el pic d’ingressos amb les complicacions dels més crítics i les baixes dels companys. Eren dies en què tot anava malament”.

Els sanitaris estaven al límit, sobretot mentalment. El doctor Orriols, del Trueta, tenia una companya ingressada a semicrítics quan li van comunicar que un metge de Lleida, conegut seu, moria. “Ella deia «Quina sensació més estranya: estic ingressada en un llit en què hi havia pacients que he atès i han mort»”. Un altre facultatiu tenia la parella a la unitat de semicrítics i la sogra se li moria a casa. Davant situacions com aquestes, els que tenien família malalta preferien “treballar per tenir el cap ocupat”, diu Orriols. Per al cap de medicina intensiva de Sant Pau, Jordi Mancebo, va ser un malson, perquè “a principis d’abril cada dia era pitjor que l’anterior”. Això es pot aguantar un parell de dies, però “quan s’allarga 10 o 15 dies seguits, amb gent que es mor, és molt dur”. Sensacions que resumeix el doctor Benito Almirante: “Vam tenir la impressió que la malaltia ens passaria per sobre i en alguns companys hi havia sensació de derrota”. 

UCI de l’Hospital de Sant Pau.Xavier Bertral

I és que, fins avui, més de 60 sanitaris han mort i 50.000 s’han contagiat a Espanya. Una d’elles, Yolanda Peralta, infermera del Clínic, va arribar a 39 de febre i va estar ingressada 15 dies al seu propi hospital: “Havia vist malalts que es posaven fatal en qüestió d’hores, i després de quatre tandes d’antibiòtics el virus sempre guanyava i tornava la febre: em veia a l’UCI”.

Aquella mateixa setmana, el Clínic va optar per una mesura excepcional: fer proves PCR de manera regular a tots els treballadors que estaven en contacte amb el covid-19. “Com que fèiem regularment un test, detectàvem abans que tinguessin símptomes i així hem evitat contagis”, explica la doctora Anna Vilella, que assegura que aquesta mesura “en cap moment” va provocar que no hi hagués proves per als pacients.

Triatge de pacients

Molts malalts no arribaven a l’hospital

“Vam estar a 48 hores d’haver de decidir quin pacient s’intubava perquè no teníem més respiradors”, admet la gerent del Sant Pau, Gemma Craywinckel. A Bellvitge no només estava plena l’UCI, sinó que hi havia 90 malalts semicrítics “que en altres condicions haurien estat en unitats de crítics” i, si s’hagués pogut, haurien estat “intubats”, reconeix la directora. La saturació als hospitals va fer esclatar el debat: ¿l’edat marcava qui tenia dret a un llit a l’hospital?

“En algun moment apareix un protocol del SEM que especifica que no es derivi la gent gran als hospitals”, explica Joan Segarra, de la patronal d’entitats que gestionen residències. El document es va filtrar el 31 de març i encara ara enfronta els geriàtrics amb Salut. Vergés defensa que els trasllats als hospitals van obeir sempre “decisions clíniques basades en com està el malalt i les possibilitats que hi ha”, unes “decisions molt complicades” que la consellera admet que no qüestionarà mai. Entén, això sí, “la impotència” que podien sentir les residències. 

“Vaig veure que estaven deixant morir els avis, i això m’acompanyarà tota la vida. Des de la porta de l’habitació, els metges assenyalaven i deien: «Morfina, morfina, morfina...» sense visitar-los!”, admet Pascual, d’ACRA, sense poder aguantar les llàgrimes.  En altres residències, com en una del Garraf, no hi va aparèixer cap metge fins al 6 d’abril. “No demanàvem UCIs. Ja sabem que els nostres residents no són candidats per entrar-hi. El que em preocupava era que quan necessitaven atenció una mica més medicalitzada, com oxigen, el SEM no els traslladava als hospitals”, denuncia Mar Pastor, de l’Olivaret. “Entre una UCI i negar una ambulància per anar a Urgències hi ha un tros molt gros. Només demanàvem que els posessin una mascareta d’oxigen durant una hora, caram!”, lamenta.

Les instruccions internes que van rebre els treballadors del SEM detallaven que “l’edat és un criteri important”, tot i que “no ha de ser mai l’únic” a l’hora de “decidir la limitació de l’esforç”. El document remarcava, alhora, que als pacients entre 75 i 80 anys “només” se’ls tractaria amb “oxigenoteràpia amb mascareta”, que calia “considerar” el tractament amb morfina i, si les mesures no funcionaven, “deixar el pacient al domicili”. Per no alarmar els familiars, es feien una sèrie de recomanacions als  professionals, com “no fer referència al fet que no hi ha llits per a tots com a motiu per negar les cures intensives”. Al geriàtric Sant Agustí, d’Olesa de Montserrat, també van patir aquests protocols. Tenien una resident amb dificultats per respirar i, quan per fi hi va anar un metge, no duia l’oxigen que li havien demanat. “Van venir a sedar-la. Estic convençuda que amb oxigen s’hauria salvat, però era la política de Salut”, lamenta la directora. 

Un infermer del SEM que prefereix mantenir l’anonimat admet que en situacions normals a aquests pacients se’ls hauria portat a l’hospital. Aquest cop no es podia fer perquè els hospitals “estaven com estaven” i els avis hi “haurien mort sols”.  Tot i això, considera que caldria haver preparat més bé les residències i donar-los suport des del SEM: “Potser al final les dades serien les mateixes, però no s’haurien sentit tan abandonades”. La direcció del SEM, per contra, assegura que “no es va negar a ningú l’atenció que clínicament necessitava”. “Una altra cosa és la limitació d’esforç terapèutic, que són temes que es discuteixen des de sempre als comitès d’ètica”, apunta el director gerent, Antoni Encinas. Sosté que simplement van “plasmar algunes consideracions en una guia de recomanacions” i que no van fer res “que no s’hagi fet en altres països”.

El debat esclatava alhora en hospitals petits i als ambulatoris. A l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès una metge va veure com un company trucava al SEM per demanar el trasllat d’un pacient a Bellvitge i li van contestar que no l’intubés perquè cap UCI rebria gent de més de 70 anys. “Al metge li va canviar la cara, i quan ens va explicar el que li havien dit no ens ho podíem creure. Alguns companys es van posar a plorar, altres a cridar o a renegar contra el SEM”, explica. Un cas similar es va viure a Martorell, on un pacient de 72 anys es va quedar sense UCI per falta de recursos. “Si hi haguessin hagut prou llits d’UCI se l’hauria intubat segur”, declara una metge del centre.

Un pacient a la UCI de l’Hospital Clínic.Adrià Puig / Getty

Meritxell Sánchez-Amat, metge i presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), no es pot treure del cap la resposta que va rebre quan va demanar una ambulància per portar un pacient a l’hospital: “Si vols activo l’ambulància, però saps què passarà, oi? Que morirà sol, perquè té més de 80 anys i no se li farà res”, li van dir. L’infermer del SEM corrobora que van “deixar de fer serveis” que normalment feien perquè no podien “sobrecarregar més els hospitals”. “Ningú va donar una ordre, va ser una cadena de decisions individuals i es va establir una mena de pacte del silenci, perquè és un tema molt sensible i un debat pendent en la societat”, diu.

El debat ètic

Amb les UCI plenes, s’havia de prioritzar

Dins dels hospitals, aquest debat es vivia des dels comitès d’ètica, que treien fum analitzant cas per cas si el pacient era candidat a l’UCI i evitar així que la pressió recaigués sobre els metges. Ana Zapatero, presidenta del comitè d’ètica de l’Hospital del Mar, defensa que el primer que van deixar clar va ser que no es posaria “cap límit d’edat” per definir els candidats, ja que “és un factor però no un criteri exclusiu”. “El comitè només va intervenir en tres casos de més de 70 anys amb altres patologies”, diu Zapatero, que assenyala que el 30% dels malalts d’UCI tenien més de 70 anys.

“Em preocupa la sensació que poden tenir molts familiars: hem lluitat per tots els pacients i els hem ofert la millor opció, que no sempre és connectar-los a un ventilador i sedar-los perquè et pots acarnissar. Si això ho fas a una persona gran, no ho aguanta”, explica la doctora Santos, de Bellvitge, que té clar que “el respirador no cura la malaltia”. De fet, per a la directora de l’hospital, Cristina Capdevila, “la mortalitat a l’UCI per sobre dels 75 anys era altíssima”. “Hi ha hagut malalts als quals es va limitar l’accés al tractament intensiu. Quina magnitud no ho sé, però al nostre hospital ha sigut petita”, reconeix el doctor Mancebo, del Sant Pau. “El col·lapse hauria sigut quedar-se sense respiradors i la gent tirada per terra, com hem vist en altres llocs d’Espanya. Aquí no va passar, tot i que els candidats d’entrar a l’UCI eren gent molt jove, de 60 anys, i això creava molta angoixa”, afegeix López-Contreras, cap de malalties infeccioses del centre.

Bet Gallart, infermera de la Vall d’Hebron, creu que els criteris van ser “més estrictes”, però mai es va haver de “triar entre dos pacients”. Al Clínic, per no deixar malalts sense dret a UCI, van demanar al comitè ètic si es podien utilitzar respiradors duals, utilitzats amb animals fins llavors, tot i que finalment no van caldre.

Això sí, no es va arribar al col·lapse a costa de deixar de fer moltes altres intervencions, i recuperar aquests dos mesos, segons l’epidemiòleg Antoni Trilla, costarà molt: “Algunes intervencions es podien endarrerir de manera natural i d’altres s’han hagut de forçar”. 

Pavelló per atendre pacients a l’Hospital del Mar.Manolo García

El patiment als hospitals petits encara va ser més gran. “Un pacient que hauria disposat d’un recurs sanitari fa un mes, al pic sanitari no el tenia. Costa dir-ho, però els hospitals van fer protocols per prioritzar o seleccionar pacients, perquè l’allau era tan gran que obligava a centrar-nos en salut pública”, explica el doctor Orriols, del Trueta, que posa èmfasi en el fet que el gran objectiu era que els pacients “no haguessin de ser intubats”, ja que, si entraven a l’UCI, en gent de més de 75 anys la mortalitat estava al voltant del 50%.

Amb els hospitals tensionats pel volum de pacients que rebien, què hauria passat si haguessin assumit la gent gran de les residències? La gerent del Sant Pau, Gemma Craywinckel, creu que el sistema hauria resistit, perquè la majoria de pacients no eren candidats a UCI i s’haurien hagut de buscar “fórmules d’hospitalització a domicili o atenció intermèdia”. En la mateixa línia s’expressa Ricard Ferrer, de la Vall d’Hebron, que considera que “no hauria tingut un impacte a les UCI” i “sí a les plantes d’hospitalització”, ja que “molts pacients de residència si tenen un quadre tan greu no poden superar-lo per edat i morbiditat”, mentre que “les cures intensives s’han de focalitzar per a la gent recuperable, ja que és un coma induït i respiració mecànica”.

No portar els avis als hospitals “va ser una decisió organitzativa”, expliquen fonts coneixedores del sistema sanitari català, que asseguren que “els hospitals no podien admetre més pacients pel risc de col·lapse”. Una de les solucions hauria d’haver sigut “desplaçar abans professionals i recursos cap a les residències”. No es va fer a temps i han mort més de 4.000 avis als geriàtrics. Per això, “als familiars dels residents que no van ser traslladats a l’hospital no se’ls pot dir que el sistema no va col·lapsar”, ja que “no es pot explicar el que ha passat a les residències sense la saturació dels hospitals”, argumenta el president de Metges Sense Fronteres, David Noguera. Protegir els més grans era una qüestió de valors, perquè “són la nostra història col·lectiva i el patrimoni de la pròxima generació”, defensa el director d’estratègia d’ACRA, Toni Andreu: “Si deixem que marxin, marxen la història i la memòria per fer una societat més justa i solidària”.

La primària es reinventa

Atencions a domicili i diagnòstic telefònic

Diumenge 5 d’abril. Amb més de 5.400 morts per covid-19, l’atenció primària multiplicava els acompanyaments a final de vida als domicilis. “Estàvem acostumats a fer-ne un o dos al mes, però llavors era constant”, explica Mireia Sans, directora del CAP Comte Borrell. “Certificàvem sis o set defuncions per dia, i era molt impactant haver de fer les sedacions vestits amb EPIs”, diu Cantero, metge a Igualada. Diversos centres van rebre formació del programa PADES de cures pal·liatives. Però no era òptima, segons una metge que la impartia: “La sedació és el final d’un procés molt treballat amb el pacient i la família. No arribem a casa d’algú que no coneixem i el sedem”.

La pressió des de finals de març, però, obligava a actuar ràpid. Jòdar, directora del CAP de Sant Andreu de la Barca, recorda una trucada d’auxili d’un altre ambulatori del municipi: “Veniu els que pugueu, tenim sis ambulàncies aquí fora i no para d’arribar gent!” No només havien d’atendre malalts, sinó que ho havien de fer mentre aprenien a contrarellotge.  Professionals de la conca es van formar per fer ecografies pulmonars a la carpa instal·lada davant del CAP. Allà mateix s’hi feien radiografies i analítiques per fer un filtratge abans d’enviar els pacients a l’hospital. No tots els CAP, però, tenien tants recursos, ni tampoc tests. “Ateníem el 80% dels casos i no teníem possibilitat de fer proves diagnòstiques”, lamenta Jordi Mestres, vicepresident de la CAMFiC. 

Les PCR no arribarien als ambulatoris fins al maig, i els metges de família es van haver de reinventar fent diagnòstics per telèfon. “Els fèiem comptar fins a vint per veure si s’ofegaven. I, si tenien un quadre clínic lleu compatible amb el covid, els aconsellàvem l’aïllament a casa”, diu Gené, del CAP Casanova. “Comunicàvem incertesa: sovint dèiem que, molt probablement, era coronavirus”, afegeix Vall-llossera, que atén al Bon Pastor. Quan els símptomes eren greus, calia convèncer el malalt perquè anés a l’hospital. “Hi havia la sensació que si entraves a l’hospital no en sorties”, explica Cantero.

UCI de l’Hospital de Sant Pau.Xavier Bertral

“La gent estava molt espantada, només teníem consultes sobre el virus”, constata Henar Guerra, que acaba d’examinar-se del MIR i va donar suport a la conca d’Òdena, on atenien entre 700 i 800 trucades al dia. “Hi dedicàvem nou i deu hores i, per tenir línies lliures, havíem d’utilitzar els telèfons personals”, afegeix Vall-llossera. Malgrat tenir trucades il·limitades, alguns metges van descobrir que si trucaven a més de 150 destinataris diferents els començaven a cobrar. Sánchez-Amat, del CAPBesòs, assegura que a companyes seves els van arribar factures de fins a 100 euros.

El tancament dels CAP

La centralització dels serveis indigna el sector

A principis d’abril, les baixes de professionals i la centralització de serveis havien suposat el tancament de més de la meitat dels CAP i consultoris de Catalunya. Un aprimament de l’atenció primària que molts metges temien que anés a més quan Salut els va cridar a atendre també en hotels i pavellons. “El CatSalut està pressionant per tancar CAPs”,  va traslladar la direcció d’un centre de Barcelona al seu personal. I diversos equips rebien un encàrrec de l’ICS: indicar les preferències si calia treballar fora del CAP.

“Anirem allà on calgui, però marxar dels CAP serà un abandonament de la població”, alertava llavors Esperança Martín, metge al CAP Maragall. La polèmica va acabar d’esclatar amb l’amenaça del tancament de tots els centres d’Osona per dotar de personal l’hospital de campanya de Vic.  La decisió “es basava únicament en una falta de professionals”, defensa Anna Forcada, gerent de l’ICS a la Catalunya Central. Però no tothom ho veia així. “Hi va haver una obsessió perquè cada malalt tingués un llit i es va voler utilitzar la primària als pavellons, però no van arribar a tenir una gran ocupació”, destaca Gené, ex alt càrrec de l’ICS. Al final, de fet, només van tancar una part dels centres a la zona i alguns dels afectats van empescar-se-les perquè l’impacte fos mínim: “Deixàvem la porta ajustada per fer excepcions si algú havia de ser atès”.