Acceleració

"Donàvem altes sense fer PCR i això va escampar el virus"

Elena Freixa / Albert Llimós / Natàlia Vila / Marc Toro / Gemma Garrido / Cristina Mas / Mònica Bernabé

Un sanitari assisteix un pacient a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell CEDIDA. DRA. ANNA VALLE / PARC TAULÍ DE SABADELL

Acceleració

"Donàvem altes sense fer PCR i això va escampar el virus"

Elena Freixa / Albert Llimós / Natàlia Vila / Marc Toro / Gemma Garrido / Cristina Mas / Mònica Bernabé

“Ingrés nena de 80 anys”. L’anotació és a l’informe clínic d’un pediatre de l’Hospital de Sant Pau. Acostumat tota la vida a tractar amb nens, a mitjans de març havia aparcat la seva especialitat per tractar les desenes de malalts de covid que arribaven a urgències.

Tothom es va arremangar en un moment en què ja s’albirava que la pandèmia, descontrolada, podia col·lapsar els 613 llits d’UCI de tot el país. Era el 19 de març. El coronavirus ja havia provocat 441 morts i hi havia 5.458 contagiats. “Cada dia havíem de créixer 24 llits d’UCI, que és molt més dels que tenen, de normal, molts hospitals”, explica el cap del servei de medicina interna de la Vall d’Hebron, Ricard Ferrer. En poques setmanes, aquest centre va construir l’UCI més gran de tot Espanya, va passar de 40 a 203 llits per a malalts crítics i amb capacitat per créixer fins als 320. Hi havia marge. Al Clínic tenien preparades preses d’oxigen per instal·lar-les als passadissos si feia falta –encara hi són– i ja pensaven en posar 60 punts d’oxigen per atendre pacients al claustre de la Facultat de Medicina. Començava una transformació vertiginosa.

Aquells primers dies crítics, el tsunami –com molts el qualifiquen– va sobrepassar les administracions i va fer miques qualsevol previsió. Calia espavilar-se i prendre la iniciativa, recorden els grans hospitals. Biblioteques i gimnasos es van transformar, de sobte, en UCIs. Calia passar tubs de gasos per portar-hi l’oxigen, recórrer al pladur per separar llits i buscar desesperadament equipament. 

Una infermera es vesteix a la UCI de l’Hospital de Sant Pau.

Una infermera es vesteix a la UCI de l’Hospital de Sant Pau.Xavier Bertral

“Vam fer una llista de tots els centres sanitaris que teníem a uns quants quilòmetres a la rodona i els vam trucar un per un. Ens van deixar torres de quiròfan, respiradors, més de 40 equips, i els hotels de Barcelona ens van subministrar 100 llits”, explica Marc Vilar, responsable de l’àrea econòmica de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Fins a 300 empreses van col·laborar desinteressadament, recorda Vilar. Des de restaurants passant per agències de transport o petroquímiques que van facilitar dues enormes cisternes de 1.000 litres de gel hidroalcohòlic.

Tots els hospitals van iniciar una recerca intensa per trobar recursos, especialment els primers dies. El director del CatSalut, Adrià Comella, defensa que no es va improvisar i que el departament va preveure el pitjor escenari des de l’arribada del virus a Itàlia a principis de febrer. Però aquest relat contrasta amb el d’alguns professionals. “D’entrada, el Servei Català de Salut (CatSalut) no hi era, perquè no tenia el plantejament que havia d’assumir aquesta responsabilitat”, apunta la gerent del Sant Pau, Gemma Craywinckel.

Mentre els hospitals maldaven per reforçar-se, les residències feia setmanes que demanaven auxili “desesperadament”. Pensades com una extensió de la llar i sense recursos mèdics, els 1.073 centres geriàtrics catalans van veure’s forçats en molts casos a atendre malalts vulnerables, com si fossin hospitals. “El 20 de març no vam poder més. Vaig enviar una carta contundent a Madrid i a la Generalitat perquè reconeguessin la nostra situació”, recorda la presidenta de la patronal de les residències a Catalunya i Espanya, Cinta Pascual. “Era una impotència brutal, no ens feien ni cas. A mi m’era igual quina conselleria ho fes, però necessitàvem metges, material i recursos”, insisteix.

Equips de protecció dels sanitaris a l’Hospital de Sant Pau.

Equips de protecció dels sanitaris a l’Hospital de Sant Pau.Xavier Bertral

La por s’escampava, especialment entre les persones grans. “Els arrencàvem dels seus familiars i es trobaven sols, perduts enmig d’aquells vestits que ens feien menys humans”, relata el responsable d’urgències de Bellvitge, Pierre Malchair, sobre el xoc que provocava entre els pacients la indumentària de protecció que estaven obligats a dur els sanitaris. La por es va evidenciar en les visites hospitalàries. L’Hospital del Mar va passar de 300 consultes diàries a poc més de 100, i totes per coronavirus, mentre la resta d’urgències semblava que desapareixien. Primer s’ingressaven tots els malalts que consideraven positius i, per norma, no es donava l’alta a gent que tenia una pneumònia, però a mesura que s’anava coneixent la malaltia es va imposar l’alta precoç. “Eren criteris inventats, no hi havia protocols i era arriscat, però va funcionar per no col·lapsar l’hospital”, diu Malchair.

Evitar el col·lapse era el mantra que es repetia aquells dies en declaracions públiques i titulars. S’insistia que això passava per intensificar el confinament, però s’oblidava que era una missió impossible sense tenir en compte l’atenció primària. Els CAP havien de fer el seguiment dels pacients lleus i moderats (un 80% del total) i contenir-los, i això havia de ser compatible amb l’atenció a la resta de patologies. La crítica dels ambulatoris és la visió “hospitalocèntrica” que explicava la crisi sanitària basant-la en conceptes com les UCI i els respiradors, apunta Antoni Sisó, metge i president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). “Es va cometre l’error de pensar més en el final de la malaltia i es va oblidar com treballar i aïllar casos en les fases inicials”, corrobora Albert Planes, metge al consultori de Sant Julià de Vilatorta, a Osona.

Els protocols neixen caducats

L’expansió del virus va superar totes previsions

La velocitat dels contagis deixava en paper mullat les previsions dels epidemiòlegs.  “Vam treballar en 8 escenaris. El més greu preveia que gairebé quadruplicàvem el nombre de llits d’UCI i que pràcticament tot l’hospital seria per a pacients covid. Llavors no pensàvem arribar-hi”, rememora la cap d’epidemiologia de la Vall d’Hebron, Magda Campins. El pitjor escenari es va superar: de 40 llits de crítics van passar a 180. Hi havia prediccions fins i tot més catastrofistes. El director assistencial de la Vall d’Hebron, Antonio Roman, va arribar a veure’n una que parlava de 10.000 llits UCI a tot Catalunya. Al final, en el moment més dramàtic, el coronavirus va suposar 7.600 ingressos i més de 1.500 llits d’UCI plens alhora, gairebé el triple de la capacitat normal. L’impacte va ser desigual en el territori, amb els focus més greus a la conca Òdena, l’àrea metropolitana nord i la ciutat de Barcelona.

Els plans de contingència dels hospitals van haver de canviar a la força: d’estar pensats per a pics puntuals –com els atemptats del 2017– ara havien de resistir un creixement sobtat i sostingut com el que plantejava la pandèmia. Ja al febrer molts centres treballaven en documents que no aguantaven ni 24 hores sense veure’s superats i que circulaven ràpidament per grups de WhatsApp, l’única eina capaç d’anar a la mateixa velocitat que el virus. “Havíem de ser molt ràpids i això fa que t’equivoquis. I no passa res. L’endemà ho rectificàvem”, explica el director mèdic del Clínic, Antoni Castells, que durant més de 60 dies va presidir el comitè de crisi diari al centre.

Dades facilitades pel departament de Salut fins al 4 de juny. La xifra de víctimes pot variar més endavant perquè la conselleria va corregint i validant les dades en funció dels retards en les notificacions.

Dades facilitades pel departament de Salut fins al 4 de juny. La xifra de víctimes pot variar més endavant perquè la conselleria va corregint i validant les dades en funció dels retards en les notificacions.Font: Departament de Salut / Gràfic: ARA

La pluja de protocols a l’atenció primària era constant i difícil de pair. “En la informació hi havia fins i tot articles en xinès que no sabíem interpretar”, admet Anna Forcada, gerent de l’ICS a la Catalunya Central. Per evitar la confusió entre els professionals, alguns ambulatoris van optar perquè la direcció llegís i simplifiqués les recomanacions abans de distribuir-les.

Els centres d’atenció primària veien casos d’aquesta “grip estranya” ja des de finals de febrer i quan esclata la crisi recorren a una “autoorganització generalitzada”, segons diversos metges.

Hospital de Mataró.

Hospital de Mataró.Cristina Calderer

“Ens arribaven recomanacions, però cada centre es va adaptar en funció de la seva realitat”, reconeix Jordi Mestres, director del CAP Rambla de Sant Feliu de Llobregat. Entre la setmana del 9 i la del 23 de març es van desprogramar visites no urgents als centres, es van diferenciar els circuits d’urgències respiratòries i no respiratòries i es va potenciar l’atenció domiciliària i, sobretot, telefònica. “L’objectiu era que la població estigués confinada i que no li faltés l’assistència mèdica”, insisteix Glòria Jòdar, infermera i directora del CAP de Sant Andreu de la Barca. 

A la conca d’Òdena, encara el focus principal de l’epidèmia, els cinc equips de primària de l’àrea confinada van unificar serveis i tota l’atenció presencial es va concentrar al CAP Anoia d’Igualada, on el 20 de març es va muntar una carpa del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) per als casos de covid-19.

Sense certeses ni tractament

La dificultat per fer PCRs impedia controlar el virus

Als laboratoris dels hospitals, lluny dels focus, s’hi duia a terme una feina crucial. No es tenia clar com tractar la malaltia ni com detectar-la. Els metges actuaven a cegues, mentre es treballava sense descans per trobar tractaments eficaços i segurs. “Al laboratori es van provar 150 antivirals amb cèl·lules i 148 van fallar: només van funcionar el remdesivir, que es va desenvolupar per combatre l’Ebola i no va anar bé, i la hidroxicloroquina, que s’utilitza des de fa anys amb èxit contra la malària”, recorda Oriol Mitjà, que va impulsar un dels primers assajos clínics amb aquest segon fàrmac amb 3.000 persones. “Ara amb la hidroxicloroquina estem en un punt mort, perquè hi ha un centenar d’estudis en marxa al món. Algunes primeres observacions apunten que potser no funciona i que en alguns casos podria ser tòxic, però no són definitives”, afegeix.

Tenir prou capacitat de fer tests era crucial i va esdevenir un malson. “Al principi donàvem altes sense fer PCR, hi havia una barreja de quadres gripals amb possibles covid, i això va poder escampar els virus”, reconeix Cirera, de l’Hospital del Mar. Fins que Salut Pública va canviar els criteris i va posar el focus en les pneumònies. “A qualsevol pneumònia que entrava a urgències li fèiem una PCR i nosaltres també en vam fer a tots els ingressats que ja eren a l’UCI, i això ens va salvar de brots hospitalaris com els detectats en alguns hospitals de Madrid”, diu la cap d’epidemiologia de la Vall d’Hebron, Magda Campins.

Els metges defensen la utilitat de la PCR malgrat no ser una prova perfecta. El problema era que no n’hi havia per a tothom. L’atenció primària denuncia que no en tenia. El resultat: metges, infermeres i personal administratiu dels CAP van emmalaltir o es van haver d’aïllar a l’espera que els fessin proves –que trigaven dies a arribar– ja abans de la declaració de l’estat d’alarma el 14 de març. “Mentrestant, vèiem com s’anaven fent tests a polítics i famosos. I ens preguntàvem: «I nosaltres què?»”, afirma Mireia Moret, metge del CAP Pare Claret.

Una infermera a la UCI de l’Hospital Clínic.

Una infermera a la UCI de l’Hospital Clínic.Adrià Puig / Getty

L’altre cavall de batalla per a la detecció de casos, els tests ràpids, tampoc es va salvar d’entrebancs. “Hi va haver molta pressió perquè els polítics van interpretar que com més tests, més control de l’epidèmia, però els tests ràpids són per investigar quanta gent ha tingut la malaltia un cop ha passat, no serveixen com a prova diagnòstica, que només es pot fer amb PCR”, repassa Benito Almirante.De fet, a les residències es demanaven a crits “tests, tests i més tests” per poder sectoritzar els centres i separar correctament els malalts. La pressió va fer que s’acabessin important tests amb una fiabilitat molt baixa. El 27 de març el ministre Salvador Illa va admetre que la compra de 640.000 tests ràpids que Espanya va fer a la Xina era una partida defectuosa. Això va frustrar les esperances de fer tests massius a la població.

Abandonament de les residències

Els centres patien la falta de recursos mèdics

Mentrestant, les residències patien la descoordinació per part del Govern: “Et trucaven de diferents departaments per preguntar-te el mateix un cop i un altre”, explica Eva Chaparro, directora de la Fundació Consorts i Guasch. Els geriàtrics, de fet, només es van sentir acompanyats quan la crisi era incipient. “L’11 de març ens van convocar a una reunió en què ens van dir que es tancarien els centres”, recorda Montserrat Falguera, presidenta de la federació de residències en mans d’entitats socials, FEATE. “Vaig pensar que anaven una mica forts”, admet. Dos dies més tard arriba el punt d’inflexió: es prohibeixen les visites de familiars a les residències.

L’“abandonament” de l’administració comença a partir de llavors, segons el sector, i el que es demostraria ben aviat és que l’aïllament dels geriàtrics ja arribava tard. “A Madrid la transmissió comunitària s’havia detectat el dia 9 de març, i a Catalunya encara ens vam passar una setmana sencera sense tancar els centres”, assenyala Mar Pastor, infermera d’una residència a Barcelona. 

Arribats a la setmana del 23 de març, moltes residències ja havien informat de casos de contagis –la Generalitat n’admetia un centenar– i també de morts. Els centres seguien plantant cara al virus sense cap recurs sanitari i el to de les demandes començava a pujar. “Les reunions amb el Govern durant el mes de març eren molt dures. Les persones que treballaven en primera línia estaven literalment desesperades, fins i tot ploraven, i els deien obertament «Ajudeu-nos, que se’ns està morint molta gent!», relata Joan Segarra, president de la patronal de les empreses del tercer sector. 

Un malalt és traslladat a l’Hospital de Bellvitge.

Un malalt és traslladat a l’Hospital de Bellvitge.David Ramos / Getty

Altres assistents a les trobades asseguren que els rangs més alts de Salut no van participar-hi fins a la “segona o tercera reunió”. De d’Afers Socials, la directora general Aina Plaza defensa que el departament va suspendre els nous ingressos, les activitats de grups i les concentracions de residents en zones comunes, i va demanar a tots el centres reforçar mesures antisèptiques i d’higiene. “Vam activar tot el que estava a les nostres mans, i tot va ser poc”, reconeix.

Una persona que dirigeix diversos centres a Catalunya va constatar el desemparament quan va haver de gestionar el seu primer cas de contagi. “Era de nit ja, però no gaire tard. El Govern havia habilitat un telèfon per trucar i ho vaig fer. No em va respondre ningú. L’endemà al matí hi vaig tornar i qui em va atendre em va dir: «D’acord, no pateixi, ara ho comentarem»”. Mai més va obtenir resposta.

Sense mans ni material

L’alta demanda mundial va tensionar l’abastiment

L’allau de pacients als hospitals va evidenciar una mancança greu: faltaven mans, sobretot de professionals especialitzats a tractar pacients crítics. El 20 de març Salut va fer una crida a metges jubilats, estudiants i residents MIR. En calien a tot arreu, especialment a l’Hospital d’Igualada, on es comptaven entre 14 i 18 morts al dia en lloc de les tres que hi havia com a màxim abans de la pandèmia. “Vaig haver de gestionar l’arribada d’un contenidor frigorífic des de Barcelona per ampliar els serveis al cementiri municipal”, recorda l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. La situació al centre sanitari de l’Anoia era crítica. “Teníem capacitat per aguantar la nostra població de referència, però com que teníem més de 100 professionals de baixa, entre positius i aïllats, ens van haver d’ajudar”, afirma el cap de medicina interna, Santiago Abreu.

Dissabte 21 de març. Igualada comença a drenar pacients a l’Hospital General de Catalunya. “Estàvem arribant al col·lapse, vam traslladar 50 pacients en un dia”, explica la supervisora d’urgències Maribel Salvago. “En una hora van arribar 13 ambulàncies, el ritme d’atenció era impressionant”, diu Castells. Aquell mateix dia una setantena de científics avisaven que en pocs dies tot el sistema sanitari es podia col·lapsar. “Venen dies molt durs”, afirmava Pedro Sánchez alineant-se amb la predicció que el pitjor encara havia d’arribar.

L’endemà Anna Ramos, neuròloga de l’Hospital Trias i Pujol, no va poder dormir. Dilluns havia de començar a treballar a l’UCI. Com tants milers de professionals, havia de posar-se a fer una cosa per a la qual no havia estat preparada. “Els metges no som com el doctor House, estem superespecialitzats, i aprendre sobre respiradors són 5 anys estudiant, no ho pots aprendre en un matí”, relata. Però no hi havia marge per a la preparació.

Dimarts 24. En una setmana el nombre de pacients a les UCI catalanes s’havia multiplicat per 10 fins a arribar als 781. “No tenies infermeres per portar aquests malalts, no en podies contractar. Vam haver de fer una formació exprés brutal, mirant vídeos”, descriu la directora d’infermeria del Trueta de Girona, Pilar Solé.

I mentre es treballava per reforçar els equips, el material arribava amb comptagotes i es pagava a preus disparats, fins al punt que molt es va reutilitzar, per exemple, esterilitzant-lo. “Pagueu el preu que sigui, perquè cada setmana puja”. “Pagueu el preu que sigui, perquè cada setmana puja”. Era el missatge del CatSalut als organismes encarregats de les compres, centralitzades des de feia gairebé un mes. Amb aquesta decisió es va guanyar “potència i solvència per anar al mercat”, defensa Vilar, encarregat de l’àrea econòmica de Can Ruti. En paral·lel, però, molts centres van espavilar-se pel seu compte, amb el vistiplau de Salut. “Si intentes portar una crisi fent que el departament s’encarregui de tot, s’arriba a molt menys, així que dèiem als hospitals: «Vosaltres feu, nosaltres també i entre tots aconseguirem més»”, recorda la consellera Vergés.

Un pacient arribant a l’Hospital de Bellvitge.

Un pacient arribant a l’Hospital de Bellvitge.Pere Virgili

Al Clínic, per exemple, van recuperar el material que tenien del temps de l’Ebola. “Vam haver de racionalitzar moltíssim, hi havia dies que resàvem perquè l’endemà ens arribés un paquet”, resumeix la cap d’infermeria, Gemma Martínez. Passava a tots els hospitals. Al Trueta de Girona van tirar del territori comprant material a una empresa d’Olot o rebent el suport de la indústria càrnica, que va comprar granotes que es van ajustar al que requeria l’equip que estava en primera línia. Els errors en les compres per part de l’administració encara van dificultar més les coses. El ministeri de Sanitat va acabar retirant una partida de mascaretes que no eren prou segures. “Ja les havíem fet servir un munt de persones”, remarca Bet Gallart, infermera de la Vall d’Hebron.

En alguns hospitals petits el material directament ni arribava. Una metge de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès critica que al principi tenien una mascareta per setmana i que les bates les havien d’improvisar amb bosses d’escombraries. La mateixa situació que denuncia una cardiòloga de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, on vuit dels deu metges de medicina interna es van infectar. Per contra, la coordinadora d’urgències de l’Hospital Mútua Terrassa, Elena Munzón, assegura que van poder tenir material i circuits per evitar contagi; en part, perquè la directora mèdica del centre és infectòloga i era conscient de la magnitud del problema. “Va ser clau perquè ens anticipéssim”, destaca.

També escassejaven recursos per atendre els pacients. “Els tancs d’oxigen es buidaven, i hi havia tants malalts que en necessitaven que sonaven les alarmes perquè s’acabava el subministrament. Era molt dramàtic”, recorda Salud Santos, pneumòloga de l’Hospital de Bellvitge. En tot Catalunya tampoc hi havia cabalímetres, l’aparell que regula l’oxigen per al malalt. Les preses d’oxigen estaven muntades, però no es podien utilitzar perquè faltava aquest aparell.

La sensació era com la d’estar just al caire del precipici. A punt de quedar-se sense respiradors i sense la medicació bàsica per als malalts: “Vam tenir alertes de la farmàcia de l’hospital que potser no podrien subministrar el material necessari. Llavors no ho podies dir per no crear alarma”, resumeix el cap de medicina intensiva del Sant Pau, Jordi Mancebo. “Et trobaves que d’un determinat medicament no n’hi havia en tot el món, s’havien de canviar presentacions i fer dilucions, amb els riscos que això comporta”, explica la infermera Gallart de la Vall d’Hebron. I ho corrobora el seu company, el doctor Ricard Ferrer: “Això va obligar a buscar fàrmacs similars: va passar amb els de sedació o paràlisi muscular que hem d’utilitzar per induir el coma”. L’impacte de la pandèmia en aquest centre suma 30 milions d’euros i el director assistencial, Antonio Roman, es va cansar aquells dies de reclamar a les autoritats sanitàries la necessitat de crear una indústria de quilòmetre 0. “En tot Europa no es fabricava ni un sol paracetamol, és un error estratègic”, lamenta.

23 dies amb el mateix ‘kit’ de protecció

Es van fer bates amb bosses d’escombraries

El desabastiment de material va fer que treballadors d’algunes residències s’autoconfinessin amb els residents per blindar-se del virus, però la majoria resistia com podia sense recursos. Quan es detectava un cas de contagi, se seguia el protocol: s’aïllava aquella persona i es demanava material de protecció. En aquest últim punt, el protocol fallava: la resposta del Govern era enviar els responsables dels centres a un magatzem a Sant Sadurní d’Anoia. “Arribaves allà i et donaven un sol kit que servia per atendre un únic pacient durant 48 hores”, explica Falguera, de la federació d’entitats. “En aquell paquet hi havia dues bates i 15 mascaretes per a dos dies –recorda la directora del geriàtric Olivaret– i amb aquell únic kit nosaltres ens hi vam passar 23 dies”. Per a Pascual, d’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), això demostra la “poca consciència” que es tenia del que estava passant”.

Missatge de l’equip d’infermeria a les seves companyes, a Sant Pau.

Missatge de l’equip d’infermeria a les seves companyes, a Sant Pau.Xavier Bertal

Les donacions de material d’ONGs o de les mateixes famílies van ser la salvació de molts per intentar subsistir. “La comunitat xinesa del barri també ens ajudava. No volien sortir de casa però recopilaven mascaretes, ens avisaven, i quedàvem perquè ens les llancessin en bosses des del seu balcó al carrer”, explica la treballadora social d’un centre. “Ens deien que la prioritat eren els hospitals i els sanitaris, i ho enteníem, però els nostres professionals estaven atenent el mateix tipus de malalts”, explica Segarra, de la patronal d’entitats.

La falta de material va ser “la tragèdia” des del principi. L’onada de casos sense el coneixement, la capacitat de diagnosi i els elements de protecció bàsics va generar “la tempesta perfecta”, diu Toni Andreu, ex alt càrrec del Govern i director estratègic d’ACRA. I la situació tampoc era ideal als CAP. Als centres més grans o vinculats a hospitals sempre hi va haver material disponible, però en altres punts del territori les baixes de sanitaris evidenciaven la manca de recursos. Al CAP de Sant Andreu de la Barca, per exemple, utilitzaven equips de pintors, odontòlegs o soldadors perquè no en tenien prou amb els que els proporcionava l’ICS. “Ens posàvem bates fetes amb bosses d’escombraries o pantalles fetes amb impressores 3-D i separadors transparents de llibretes”, afegeix Joan Gené, metge al CAP Casanova, mentre que en altres centres es feien servir les mateixes mascaretes durant cinc o sis dies. “Les FPP2 no ens van arribar fins a finals d’abril”, assegura Nani Vall-llossera, metge al CAP Bon Pastor.

26 de març. Les UCI superen la barrera temuda dels 1.000 ingressos i la tensió va en augment. El virus accelera i es posen tots els recursos per evitar escenes dramàtiques com les de Madrid, amb pacients amuntegats als passadissos de l’Hospital 12 de Octubre. “La imatge dels hospitals madrilenys a vessar amb vigilants a les portes sense poder atendre malalts perquè no tenien espai on posar-los va marcar moltes de les nostres decisions. Era la imatge del fracàs i no volíem repetir-la”, admet el director del CatSalut, Adrià Comella. Arribaven els 10 dies més difícils per al sistema sanitari català.

"I tant que hi havia tests! Això sí, els havies de pagar"

En els pitjors dies de la crisi les residències no només van haver de batallar pel material de protecció, sinó també pels tests, que no arribaven. De fet, moltes residències van decidir recórrer als laboratoris privats que, pagant prèviament més de 140 euros, els feien les proves de manera quasi immediata. Un d’aquests centres va ser la residència ORS Rosselló de Barcelona, un geriàtric amb 28 residents on tot el que es va rebre de la Generalitat durant el mes de març van ser un centenar de mascaretes, tres ulleres i deu guants de cuina de la marca Vileda. 

Tips d’esperar, la seva directora explicava a principis d’abril a l’ARA que havia decidit comprar els tests als laboratoris Cerba Internacional. La direcció de la residència Olivaret va fer el mateix. I, com elles, fins a un centenar de geriàtrics més van demanar cita aquells dies, segons va assegurar a aquest diari Núria Bustio, directora de desenvolupament de negoci. 

“És que, sinó, estem treballant a cegues”, es justificava Cristina Anoro, la directora de l’ORS Rosselló. “Les residències mai han estat els nostres clients, però va córrer la veu que fèiem les proves i ara cada dia anem a dos o tres centres”, afirmava Bustio a l’ARA la primera setmana d’abril.

La situació contrastava amb els missatges oficials dels governs –tant espanyol com català–, que deien que els recursos dels laboratoris privats havien d’estar a disposició del sistema públic aquelles setmanes. De fet, Cerba Internacional, com d’altres, assegurava que s’havia posat en contacte amb l'ICS per oferir els seus serveis però no n'havien obtingut resposta. Vergés explica haver vist amb sorpresa que el circuit privat continuava funcionant aquells dies i admet: “Alguns deien: ‘Goita, mentre no em demanis explícitament què et cal, jo vaig fent aquestes proves que m’han encarregat per una altra banda’”. El sector de les residències critica amb duresa el que va passar: “De tests n’hi havia, i tant si n’hi havia! Però els havies de pagar”, assegura la directora d’un geriàtric barceloní.

L’especulació arriba al preu dels materials

Les xifres que envoltaven les dades de material espantaven. El nombre de bates que s’utilitzaven s’havia multiplicat per 10 respecte a l’any anterior, l’ús de guants per 3 i el de mascaretes per 5. “No hi havia proveïdor que aguantés aquest consum tan bèstia. Als ambulatoris hi va haver coses que es van multiplicar per 1.000, com les bates d’alta protecció, perquè no en gastaven –explica a tall d’exemple Marc Vilar, de l’àrea econòmica de Can Ruti–. Una bata d’1,5 euros valia 20 euros, hi havia molta especulació”. “Hem pagat 0,84 euros per una mascareta quirúrgica, quan en condicions normals cada unitat té un cost de 0,03 cèntims”, resumeix el director econòmic del CatSalut, Ivan Planas, que xifra la despesa total del departament de Salut durant la crisi en 1.300 milions. Part d’aquests diners s’han gastat en ampliar i aprovisionar les UCI o comprar materials de protecció, però el volum més gran –uns 800 milions– s’ha destinat a contractar serveis i pagar els centres per assistir els malalts.

Anterior

El desconcert

Següent

A punt de col·lapse

Inici