“Anàvem amb moto amb la meva filla. Se la veia contenta. Li vaig preguntar si era feliç i em va dir que sí. I jo li vaig respondre: «Això és perquè som a la nostra ciutat»”. Andreu Buenafuente (Reus, 1965) ha tornat a casa. Ho ha fet després de sis anys presentant Late motiv a Madrid. Content d’haver tancat una etapa, i conscient que el temps va molt de pressa. “Realment ha passat tot volant. Si tens plans, la vida passa veloç. Als que se’ls fa lenta és perquè s’avorreixen”, diu somrient. I ell, de plans, en té molts.
De fet, ens cita al plató on es grava Nadie sabe nada, el podcast més escoltat d’Espanya, que aquest 2022 ha saltat també a la televisió (HBO), pocs dies abans de tornar a TV3 amb un monòleg per Sant Esteve i enmig de la nova sèrie de Berto Romero, on fa d’actor. Diu que té ganes de fer coses i que cada vegada es veu més preparat per assumir riscos. “Fa uns dies, durant el rodatge, el Berto em va dir: «Cada dia et veig més gamberro, més juganer»”. I li vaig respondre: «Prepara’t, perquè va a més»”. Pocs dies enrere havien rodat un capítol per a la HBO i s’havia despullat. Sí, sí, totalment nu enmig del plató. “Anava molt bé per al guió. Després a la pantalla ho van pixelar, però esclar, la gent que era aquí en directe de públic ho van veure. I feien una cara…”
Una de les millors coses de l’edat és que serveixi per espolsar-se cotilles i per guanyar confiança. Tot i que admet que també l’espanta la velocitat del temps. “L’altre dia la Sílvia em va dir: «Escolta, Andreu, t’he de comentar una cosa. No pares de dir que tens 56 anys, i en tens 57»”. Mentalment, ell afirma que s’havia quedat als quaranta i escaig. “Sí que hi ha dies que m’angoixa pensar en això de fer-se vell. Però l’únic que realment m’espanta és la decadència. No vull donar feina ni fer angúnia”.
Marc Rovira
L’Andreu diu que xucla l’energia de la filla, de 10 anys. “És el motor de la meva vida. El que més m’agrada és estar amb ella. L’altre dia ho comentàvem amb la Sílvia: és el més a prop del futur que estarem”. Però ja prepara les excuses per a l’adolescència. “Quan em demani que la vagi a buscar a la sortida de la discoteca li diré que no pot ser, que ja soc gran”.
Pensa sovint en el futur que li quedarà. “Em preocupa el canvi climàtic i la degradació de la política institucionalitzada”. Fill de la transició, tenia 13 anys quan es va aprovar la Constitució, “i en certa manera pensava que tot aniria bé amb la democràcia”. “I esclar, després veus que no, i fa patir”. Explica que fa pocs dies va llegir un text, no en recorda l’autor, on s’afirmava que el principal problema que té Espanya no és l’enveja, és l’autoengany. “Va ser com una punyalada. Per què no ens posem de cara davant els problemes reals? Per què les societats s’enganyen i no obliguen els que manen a arreglar el que s’ha d’arreglar?” Ho diu pensant, entre d’altres, en l’augment de l’extrema dreta. “El feixisme torna i ho fa sense vergonya”. Per això demana “votar bé” a les pròximes generals. “Pensant sobretot en retallar l’odi i la ximpleria”. Diu que ha arribat a tenir “al·lèrgia informativa” en determinats moments, la necessitat d’abaixar la ràdio o d’apagar la tele. Però també troba sempre la manera de relativitzar les coses. “Per exemple, amb els gifs del mòbil”. Ho fa sobretot en moments de tensió, d’estrès. “Quan hi ha una conversa intensa, o quan em donen moltes instruccions d’alguna cosa important que hem de fer, la meva resposta últimament és el gif d’un orangutan petit que va corrent cap a un altre i li pica els ous”. És una manera de recordar que res és tan greu.
Ell troba plaer en pintar. “La Sílvia sempre diu que és la meva teràpia, segurament té raó”. I assegura que els últims anys, després de la pandèmia, valora especialment la tranquil·litat. “Hem viscut moltes coses, hem fet moltes coses, també hem patit. Ara hi ha moments que soc a casa, que preparem un bon dinar i tenim bon vi, i ens miro i penso: «Estem bé, no? Estem bé. Doncs era això»”.
