Un poble que es llepa les ferides

Megafonia sobre Derik: “Demà al matí enterrarem els nostres màrtirs al cementiri. La cerimònia serà a les deu del matí”. Dotze hores més tard eren centenars els que s’acostaven a acomiadar els últims fills caiguts d’aquesta vila fronterera en l’ofensiva turca sobre la ciutat de Serekaniye: kurds, dos àrabs i un cristià siríac. “El vostre sacrifici i el dels més dels nostres 11.000 màrtirs no ha estat en va”, arrencava una miliciana d’alt rang des d’un altaveu al costat dels cinc taüts. El discurs no trigava a girar cap a un to més informatiu, gairebé periodístic. “El règim s’ha desplegat al llarg de la frontera kurda però la seguretat al nostre territori seguirà a les nostres mans. És un acord entre iguals, no una rendició”, apuntalava l’oradora, abans de reprendre la seva frase d’arrencada: “El vostre sacrifici no ha estat en va”. “ Sehid namirin ” [els màrtirs no moren], corejava la massa.

Després és el torn dels familiars. “Déu maleeixi Erdogan”, acaba el seu discurs una de les mares al costat del fèretre del seu fill. Es deia Egid. Una a una, s’alineen sostenint els retrats dels seus fills morts, una última foto de grup abans de deixar que cadascú ocupi la seva fossa. A les dotze en punt tothom torna a casa ordenadament.

Famílies sirianes fugen amb una camioneta davant l'ofensiva turca al Kurdistan sirià. AFP

Són ja molts funerals com aquest des de l’inici de la guerra a Síria, el 2011. Ho demostren la sincronització ritual dels assistents i els centenars de làpides en aquest cementiri cinc quilòmetres als afores. Veiem que la immensa majoria d’ells van néixer en la dècada dels 90, però les tombes no recullen la data de la seva mort. Ha quedat ben clar que els màrtirs no moren, però el nombre de candidats al martiri segueix creixent. L’ONU ja xifra en 275.000 els desplaçats interns, els morts civils freguen el centenar i encara són més els desapareguts. Les xifres dels combatents morts són encara més difícils de comprovar. A l’hospital de Derik confirmen que l’ala reservada als militars ha estat evacuada. Era un objectiu massa llaminer per a l’aviació turca.

Mentrestant, Al-Assad continua desplegant les seves tropes per tot el nord-est sirià. Per les xarxes circulen inquietants mapes amb punts vermells que assenyalen la presència del règim. Es fan trucades de telèfon per aconseguir informació actualitzada sobre l’estat de les carreteres i evitar sorpreses desagradables i, sobretot, s’escampen rumors.

“Estan portant soldats en avió de Damasc a l’aeroport de Qamixli”, comenta Karwan, un kurd de l’Iraq casat en aquest costat de la frontera. Després esmenta el rumor dels 25 camions que la van travessar des de l’altre costat dimarts al matí. “Ajuda per als refugiats”, apunta el kurd. Era cert.

Un grup de soldats del règim de Baixar al-Assad fan onejar una bandera siriana a la localitat kurda de Tel Abyad. KHALIL ASHAWI

“Seguim vius”

Ja fa una setmana de l’inici de l’operació Font de Pau, l’ofensiva turca per esborrar els kurds del mapa al sud de la seva frontera. Tot passa tan ràpid que és molt difícil assimilar els esdeveniments. Com dilluns, quan l’anunci que les tropes d’Al-Assad aconseguirien el control de les fronteres va provocar un èxode massiu de periodistes (al territori kurd de Síria, que els kurds anomenen Rojava, s’hi accedeix des de l’Iraq i sense un visat de Damasc al passaport). Quan l’administració kurdosiriana va comunicar a la premsa que res no canviaria “substancialment”, un munt de periodistes ja eren a l’Iraq, sense cap possibilitat de tornar a aconseguir un permís d’entrada.

Sigui com sigui, la borratxera de notícies entre els locals no enterboleix un sentiment generalitzat d’alleujament davant els últims esdeveniments. “No sé què passarà en el futur amb Al-Assad, però de moment estic tranquil perquè sé que la meva família no serà decapitada per una horda de psicòpates demà mateix”, explica Raby. Va ser la primavera passada quan aquest kurd de 39 anys va decidir abocar tots els diners que va guanyar treballant a Alemanya en un nou hotel. “Tenim l’únic ascensor de la ciutat, les famílies venen amb les criatures a fer-se selfies i pujar al tercer pis. No són diners mal invertits”, diu traient ferro a la seva malmesa inversió aquest emprenedor local. 

A pocs metres del reclam infantil més poderós de Derik, el pastisser Rafik diu que Trump ha traït els kurds, però que tampoc es refia de Putin. “Al-Assad és el nostre president i Síria el nostre país”, afegeix. Però no rep suports. “Dius això perquè no vols problemes amb els de la Mukhabarat[els temuts serveis secrets del règim de Damasc] quan vinguin”, li deixa anar un dels seus clients. “Altra vegada la por amb què ens han emmordassat als kurds durant dècades, tant Al-Assad pare com el seu fill”, continua. En qualsevol cas, el futur segueix sent una incògnita. A la perruqueria Komando ningú vol parlar, i el silenci també resulta eixordador a la perfumeria de Bakhtiar. Al final és ell mateix qui pren la iniciativa per no ser maleducat. “De moment seguim vius. No sé què més dir”.