Embogir entre la runa al Kurdistan sirià

A l’escola de secundària Abdul Kadir de Tel Tamer no hi ha ni aigua, ni llum, ni res que recordi que aquí hi va haver vida no fa gaire. Els seus alumnes van desaparèixer el 9 d’octubre, poc després que Turquia llancés la seva operació militar al Kurdistan sirià.

Avui hi ha cabres que pasturen entre les escombraries del pati i també cadires i pupitres que s’apilen als passadissos, com si algú els estigués a punt de cremar. Calia fer lloc a cinquanta famílies arribades des de Serekaniye. La pudor que surt dels antics lavabos de l’escola es fa insuportable. Hazane es tapa el nas mentre explica que té set fills i que va arribar a tenir cent ovelles, vint cabres i una casa amb mobles comprats a Turquia. “No en queda res, s’ho han endut tot en camions”, es lamenta des d’una classe en què la roba de les criatures s’eixuga damunt una muntanya de pupitres. Ho sap perquè li ha dit per telèfon el seu veí, un àrab que va decidir quedar-se. “La guerra és només contra els kurds”, subratlla. Hazane va fugir de Serekaniye el mateix dia 9. Altres, com Hassan, ho van fer abans que comencessin a caure les primeres bombes. Dos dies abans li van enviar un SMS: “Infidels, estem de camí. Quan arribem us tallarem el cap a tots”.

La situació dels més de 200.000 desplaçats després de l’atac turc, segons xifres de l’ONU, es veu agreujada per la manca d’una cosa tan bàsica com l’aigua: la primera bomba va caure a la planta de tractament, deixant la població de Serekaniye sense aigua potable. També les poblacions del voltant que depenien de la seva aigua. Són mig milió de persones, segons càlculs de la Mitja Lluna Roja kurda.

Emergència

Mentrestant, a l’entrada de l’hospital de Tel Tamer, el doctor Hassan vol deixar les coses clares abans de respondre preguntes. “He perdut tota la confiança en els Estats Units, Europa, els periodistes i la gent en general”, diu aquest terapeuta format a Moldàvia. Després continua. “Les ONG estrangeres han sortit corrent i depenem únicament de nosaltres mateixos”. Té raó. El sorprenent desplegament a la zona de l’exèrcit sirià la setmana passada va provocar una estampida de cooperants que temien acabar en una presó de Damasc, ja que no tenien un visat sirià oficial al seu passaport. Només un grapat d’ONG locals intenten fer front a l’emergència. Des de la seva seu a la ciutat, Hassan Baixir, coordinador, apunta que es viu “una emergència de dimensions encara desconegudes”.

“Arriben en massa des de Serekaniye, però també des de pràcticament tots els pobles de la regió. De moment estem aguantant, però tinc la sensació que aviat se’ns en anirà de les mans”, diu el voluntari, a pocs metres d’un dels punts on es reparteix pa. Hi ha dues fileres, una per als homes i una altra per a les dones.

Ismail diu que va arribar fa vuit dies des de Safha, un petit poble proper a Serekaniye, però que els “mercenaris turcs” no els van deixar cap altra opció que no fos fugir. Haixim només ha menjat arròs i pa els últims dies. I Aixa és de Serekaniye però es va traslladar amb la seva família al poble de Sixa. Només hi va de dia perquè els atacs s’encadenen cada nit. Diu que dorm al carrer. Després enfila cap a casa, o el que sigui, amb les mans buides: Tel Tamer és un d’aquests escenaris de les guerres d’avui dia en què hi ha wifi gratuït a cada barri però hi falten el pa i l’aigua. Tres hores de cua per no res.

Sang seca

La petita Tel Tamer –7.000 habitants abans de la guerra– està desbordada i per això el riu de desplaçats es desvia cap a altres localitats. Són llocs com Tel Nasri, un antic poble cristià siríac que va perdre la seva població a mans dels jihadistes de l’Estat Islàmic. “El califat romandrà”, es llegeix pintat amb un esprai a la persiana d’una antiga botiga de queviures. El malson continua.

“Avui a les tres de la matinada ens han atacat des d’aquest poblet d’aquí davant. Si no fos pels nois de les Forces Democràtiques Sirianes (el combinat militar kurdo-àrab) ara no seríem aquí”, diu Ismail, assenyalant un grup de cases de tova a poc més d’un quilòmetre. Aquest home de 46 anys és el pare d’una de les trenta famílies de Serekaniye que s’han refugiat a Tel Nasri. La casa que ocupa estava destinada a acollir una bella font al pati interior, però tot va quedar a mig fer. Els sacs de ciment encara apilats a l’entrada també en donen fe, alguns esquitxats de sang seca.

Caminem pel poble. A banda de respirar, no hi ha gaire més a fer a Tel Nasri. La inèrcia acaba arrossegant-nos a tots fins a les dues esglésies de l’entrada del poble. La primera és un edifici rectangular i anodí excepte per un bell fresc que adorna l’altar. Encara s’hi veu el rastre de trets. Just al costat s’aixequen les restes del que va ser l’església caldea de la Mare de Déu, un temple de més de 80 anys rematat per dues rotundes cúpules. Probablement els islamistes van necessitar centenars de quilos d’explosius per arrencar l’absis i donar-li aquest aspecte demolidor. Va passar durant el diumenge de Pasqua del 2015.

“Aquest havia de ser un poble preciós”, diu algú enmig d’un mar de runa. Tots miren cap al sostre de volta. Només l’anunci per megafonia que acaben d’arribar a Tel Nasri bosses amb menjar treu els nàufrags del seu somieig.