Capítol 5

L'alto el foc al Kurdistan sirià salta pels aires

Amnistia Internacional acusa Turquia de cometre "crims de guerra"

Octubre 2019

Qamixli (Kurdistan sirià)

Una dona crida esgarrifada davant l'arribada de cadàvers en un hospital de Tel Talmer.

Una dona crida esgarrifada davant l'arribada de cadàvers en un hospital de Tel Talmer. DELIL SOULEIMAN / AFP

KARLOS ZURUTUZA

Trets de celebració al cel de Qamixli. Així es rebia dijous al vespre a la ciutat més gran del Kurdistan sirià la notícia de l’alto el foc entre turcs i kurds després de la trobada entre el vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, i el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, a Ankara. Pocs minuts després de les nou de la nit, una caravana de cotxes amb famílies circulaven en cercles pel centre de Qamixli: “Erdogan assassí, visca el Kurdistan, visca Abdullah Öcalan!”, cridaven tres germanes amb mig cos fora de la finestreta del vehicle. Era la reacció espontània a les 120 hores de pau promeses per Turquia després que, el 9 d’octubre, va llançar l’ofensiva anomenada Font de pau.

Però l’eufòria no va durar ni una hora. Les versions dels uns i els altres eren contradictòries, fins i tot dins el mateix moviment kurd. Si bé l’acord d’Ankara especificava la retirada de la milícia kurda en una franja de 30 quilòmetres d’ample al llarg de la frontera –just on viu la majoria de la població–, fonts del moviment kurd negaven aquesta condició. “Un alto el foc és una cosa, i la rendició n’és una altra”, explica a l’ARA, via telefònica, Salih Muslim, portaveu del Partit de la Unió Democràtica (PYD), el dominant entre els kurds de Síria. Més enllà de declaracions que plantejaven més interrogants que certeses, la realitat sobre el terreny s’imposa: els bombardejos d’Ankara i les seves milícies islamistes a sou continuen provocant el caos a Serekaniye, que passarà a la història com una ciutat màrtir més. De fet, el brutal setge dels islamistes el 2013 ja la va posar a la llista. L’horror continua.

Falta d'aigua potable

“Hem d’evacuar els ferits amb cotxes de civils perquè les ambulàncies són un objectiu”, assegura a l’ARA un milicià acabat d’arribar de la localitat de Tel Tamer. És en aquest poble, a 38 quilòmetres al sud-est de Serekaniye, on s’intenten traslladar els ferits i també la població civil que intenta fugir dels atacs turcs. Ara mateix, ben probablement, no hi ha a tot el món un tram de carretera tan perillós com aquest.

Sobre el terreny, Dave Eubank, dels Burma Free Rangers –una ONG amb seu a Tailàndia–, confirma a aquest diari que els civils estan atrapats i que les carreteres estan tallades per faccions islamistes. “Necessitem urgentment un corredor humanitari”, diu per telèfon. Que les Nacions Unides hagin obert una investigació sobre el suposat ús d’armes químiques en el setge dels turcs dona una idea de les dimensions del desastre. També que els civils atrapats no tinguin aigua potable perquè la planta de tractament va ser la primera infraestructura que van destruir els turcs. Ali Khalil, veí de Serekaniye –tot i que avui ja està fora de perill perquè es va escapar fa una setmana– assegura que té una col·lecció d’àudios en què civils atrapats donaven la seva localització perquè algú els fes arribar aigua d’alguna manera. “Si no els maten els turcs, moriran de set”, resumeix. En un comunicat publicat ahir mateix, Amnistia Internacional acusava Turquia de cometre “crims de guerra” des del començament de l’ofensiva contra aquesta comunitat.

“Una bogeria”

Als despatxos on es prenen les decisions, Erdogan insistia que Washington ha de secundar aquesta aventura que molts analistes prominents i figures públiques qualifiquen de “neteja ètnica”. “Tampoc tenim objecció si el règim sirià es vol desplegar a la zona un cop expulsats els kurds, no tenim intenció de quedar-nos-hi”, traslladava el líder turc als periodistes. En un comunicat emès ahir mateix, la cúpula militar dels kurds a Síria es reafirmava en el compromís amb l’alto el foc, tot i que denunciava l’evident violació de l’acord a mans del seu veí.

De moment, les reaccions internacionals continuen sent extremadament tèbies. En una roda de premsa celebrada ahir a Brussel·les, el president de França, Emmanuel Macron, se saltava lleugerament el guió establert qualificant la incursió turca d’“una bogeria”, que significa una falta greu per a l’OTAN. “Europa no pot continuar sent un soci de segona a l’Orient Mitjà”, deia el mandatari francès.

Anterior

Un poble que es llepa les ferides

Següent

Els últims de Serekaniye

Inici