Paqui Jiménez

Al bar que regenta Paqui Jiménez al barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, se serveixen molt més que menús a 9 euros i entrepans de llom. Darrere de la barra on treballa entre 12 i 14 hores diàries, Paqui Jiménez els llegeix cartes als veïns, els interpreta factures, els emplena la documentació per renovar els comptadors elèctrics i, sobretot, posa veu a les seves reivindicacions. “La meva feina al barri consisteix en ajudar la gent. Si puc, per què no ho hauria de fer?”, diu. Tothom coneix la Paqui a la Mina. És un referent. Encapçala manifestacions i demandes, va a la televisió i fa de guia de presidents. Tot per reclamar drets per a un barri que s’explica més enllà dels tòpics. Porta anys lluitant per l’enderroc del malmès edifici Venus, on viu des de fa trenta anys, i ara batalla per acabar amb els continus talls de llum que pateixen. La seva pitjor batalla, però, és la dels narcopisos que s’han instal·lat a la Mina fugint de la pressió policial del Raval. La lluita no surt gratis, i d’aquest tema prefereix parlar-ne en veu baixa.

En totes les lluites veïnals hi ha la Paqui, però, malgrat els seus esforços, creu que el barri només ha canviat “a pitjor”. Està “decebuda” amb les administracions, considera que els han abandonat perquè no han arribat, diu, les promeses inversions socials i urbanístiques: “Lluites contra una paret perquè el sistema no funciona, i això esgota”. Però ella continua batallant per més llocs de treball per als joves i més escoles bressol i per fer fora la droga del barri. Es considera una “lluitadora” perquè és el que va veure fer sempre a la seva mare, una dona que va emigrar de Linares a Barcelona amb set fills després de quedar-se viuda. Ella va arribar a la Mina de la mà del seu marit, que va morir quan ella tenia 26 anys i una filla de dos mesos. “La vida no m’ha regalat res. Caic, tinc un mal dia, i em torno a aixecar”. Per ella i per la Mina.