Lamia Abassi

La Lamia sap el que és ser una noia tutelada i tenir una infantesa complicada. És nascuda a Barcelona, filla d’immigrants, una mare marroquina i un pare algerià. Els problemes a casa van fer que des de petita la Lamia visqués a cavall entre la seva família i els serveis socials. Als tretze anys es va plantar: va ser ella qui va dir a les seves assistents socials que no volia tornar a casa. Després d’alguns periples erràtics va entrar en un centre de la Generalitat, després en un pis tutelat i ara s’ha independitzat. Als 20 anys, es prepara per accedir a un grau d’educació social. Però, en realitat, la Lamia ja fa d’educadora. “Sempre he estat implicada en les activitats del meu barri, el Born, i també en els moviments socials”, explica. Això, i el seu lideratge nat, ha fet que molts ja l’anomenin “l’educadora invisible”.

Amb l’allau d’arribades de menors estrangers no acompanyats a Catalunya la Lamia s’ha convertit, sense voler-ho, en una peça clau del sistema i un suport bàsic per a molts d’aquests nois.“Hi ha un munt de nens al carrer, i se m’acosten perquè gràcies al boca-orella saben que jo, si puc, els ajudo”, admet. “Jo no sé res de termes jurídics però sí que sé el que he hagut de fer jo, és a dir, la pràctica”, afegeix, i assegura que “molts d’ells es queden atrapats en la burocràcia i això els frustra molt”. La Lamia els acompanya a fer papers, els fa de traductora i busca informació per ells. I els renya quan cal. “És un lideratge femení amb un potencial brutal”, diuen els que l’han vist en acció de prop. Vol ser educadora perquè creu que a la professió, ara, hi falta vocació: “Està fatal, sincerament, i, a més, falten moltíssimes activitats que afavoreixin la integració”. “A aquests nois, fins i tot els que roben o esnifen cola, t’asseguro que no els agrada la seva situació, però pateixen tant que de vegades s’obliden que hi ha un sistema que els pot ajudar. Els calen més oportunitats i més atenció”, reivindica la jove “educadora invisible”.