“La gent que mor de gana per les sequeres no surt als mitjans”

Alejandro Aleman és la veu dels petits agricultors de Centreamèrica. Pocs coneixen tan bé com ell els impactes de la crisi climàtica sobre el corredor sec centreamericà, un passadís de terra de 1.600 quilòmetres de llarg i de 100 a 400 quilòmetres d’ample que ressegueix la costa del Pacífic des de Mèxic fins a Panamà. Sequeres cada cop més prolongades i episodis de pluja intensa que destrossa les collites han posat en risc l’aliment de milions de persones.

“Està clar que l’empobriment de la població a causa dels impactes devastadors del canvi climàtic està empenyent la gent a emigrar cap a altres països, sobretot cap al Carib, però també més cap al nord”, explica el coordinador de Climate Action Network a l’Amèrica Llatina. Es tracta d’una immigració climàtica que ve de lluny però que s’ha intensificat en els últims deu anys i que s’ha fet evident de manera clara en les caravanes d’immigrants centreamericans que Donald Trump vol aturar amb el seu mur.

Malgrat que no hi hagi dades estadístiques concretes sobre aquest fenomen, tots els estudis científics destaquen l’Amèrica Central i el Carib com una de les regions més vulnerables al canvi climàtic: “És obvi que hi ha una relació entre aquests impactes devastadors i la necessitat de la gent de marxar”. Una immigració que, a més, està “exercint una pressió enorme sobre la reserva de la biosfera que és el Carib”, alerta Aleman. En aquelles illes la intensitat creixent dels huracans i els tifons ha mostrat al món la devastació de l’emergència climàtica. “Tot i que la sequera al corredor sec de l’Amèrica Central genera tanta fam i destrucció com aquests fenòmens, la gent que mor de gana no apareix en els mitjans”, es queixa. 

Els estudis científics calculen que si tots els països del món compleixen els seus compromisos climàtics, el planeta arribarà als 3,7 ºC a finals de segle. Això a la regió de l'Amèrica Central significarà 5 ºC més, un escenari que "en termes de la pèrdua d'ecosistemes dels quals depèn la vida a la regió resulta catastròfic", alerta.

Aleman porta 15 anys lluitant contra l’emergència climàtica, quan va sortir de la universitat. Primer treballava amb els petits agricultors del seu país, Nicaragua, però aviat es va implicar en els Objectius del Mil·leni, les vuit fites mundials que pretenien portar el desenvolupament als països pobres. “Ningú va voler veure que els objectius del Mil·leni van fallar precisament per culpa de l’emergència climàtica, perquè ja des de llavors la crisi climàtica va ser una barrera al desenvolupament”, assegura. Aleman sí que ho va veure i per això va decidir dedicar-se a la negociació climàtica internacional. Fa més de deu anys que assisteix a les cimeres anuals de l’ONU pel clima, però amb un parèntesi. “Després del fracàs de Copenhaguen –el primer intent de fer un pacte mundial com el de París– vaig deixar de venir, perquè emocionalment allò em va destrossar”, confessa. L’Acord de París li va retornar l’esperança, però aquesta COP25 de Madrid la fa trontollar de nou: