La Jungla de Samos, una favela de pàries del món pitjor que Mória

Text: Cristina Mas
Fotos: Xavier Bertral

Enviats especials a Samos, Grècia

La Jungla de Samos, una favela de pàries del món pitjor que Mória

Text: Cristina Mas
Fotos: Xavier Bertral

Enviats especials a Samos, Grècia

La Dià (llum, en àrab) va néixer fa dues setmanes a l’illa grega de Samos, on la seva mare va arribar en pastera l’any passat fugint de la guerra de Síria. Dorm en una hamaqueta, dins d’una barraca feta de fusta i plàstics, protegida per una mosquitera i uns mitjons que li tapen les mans. En els seus pocs dies de vida, la petita ja ha tastat l’infern de Samos: la primera nit que va passar al campament una rata li va mossegar el cap. Quan la seva mare, Mariam Ali, li aparta els cabells amb delicadesa per ensenyar-nos la ferida, la Dià arrenca a plorar. Només es calma quan l’agafa a collibè i li dona el pit. Xuma amb avidesa. La mare encara no s’ha refet de l’ensurt: “No em separo mai d’ella, però em vaig quedar adormida. La nena va cridar i vaig veure com la rata saltava i sortia per un forat de la tenda". L'endemà al matí, un metge voluntari li va curar la ferida. "No demanem res, només un lloc segur per als nostres fills -diu aquesta mestressa de casa de 33 anys esforçant-se per contenir les llàgrimes-: Fa deu mesos que estem atrapats en aquesta illa i ja no puc més. Estic molt cansada”. 

La Mariam amb la seva filla de 14 dies, fotografiada a la seva barraca.

La Mariam amb la seva filla de 14 dies, fotografiada a la seva barraca.

Els refugiats anomenen aquest lloc la Jungla. Una jungla plena de brossa. L’aigua per beure i rentar s’ha de portar en garrafes des d’uns dipòsits que ha muntat Metges Sense Fronteres. Algunes zones del campament tenen electricitat, només de nit, però d’altres no. En alguns llocs hi ha lavabos químics, en altres, latrines. Les aigües residuals corren muntanya avall formant rierols pudents, i hi ha rates vives i mortes per tot arreu. Moltes criatures tenen crostes al voltant de la boca: és impetigen, un bacteri que causa infeccions a la pell. Les rates no són l’únic perill: a l’Amina, una nena de tres anys i mig, la va picar un escorpí fa uns dies. En plena nit, el seu pare només li va poder fer un torniquet i xuclar-li el verí. “No volem ni diners ni ajudes... només volem que ens deixin marxar d’aquí”, diu l’home. Van arribar a Samos al gener, fugint dels bombardejos de l’aviació de Baixar al-Assad, de Rússia i de l’Iran. Tot i que els han concedit asil, no poden marxar de l’illa per les restriccions que les autoritats gregues han imposat al camp de refugiats per la pandèmia. 

La vida del camp es desenvolupa al voltant de tasques com anar a buscar aigua als pocs punts de subministrament disponibles.

La vida del camp es desenvolupa al voltant de tasques com anar a buscar aigua als pocs punts de subministrament disponibles.

Cua amb distància de seguretat per rebre l'atenció de metges voluntaris d’una ONG fora de la instal·lació oficial del camp.

Cua amb distància de seguretat per rebre l'atenció de metges voluntaris d’una ONG fora de la instal·lació oficial del camp.

Samos és l’illa grega més propera a Turquia i un dels punts d’arribada a Europa de les pasteres carregades de gent d’arreu del món que fuig de la guerra, la persecució o la misèria. El 2016 el govern grec hi va construir un centre d’identificació amb capacitat per a 648 persones, que aviat va quedar petit. Quan el camp es va omplir, les autoritats gregues es van limitar a registrar els nouvinguts i donar-los materials perquè muntessin tendes al voltant de les instal·lacions, al mig de la muntanya. Amb el temps, les barraques fetes de fusta i plàstics s’han anat apilonant les unes al costat de les altres sobre les parets costerudes, i els seus habitants han construït camins, marges, escales, desaigües, latrines i forns de llenya. Com una favela que ja forma part del paisatge urbà de Vathy, la capital de l’illa. La ciutat té una població de 6.500 persones, i al febrer a la Jungla hi malvivien més de sis mil homes i dones i unes dues mil criatures. Poc a poc el govern ha anat traslladant a la Grècia continental els refugiats a qui ha concedit protecció.

La Jungla es pot veure des de diversos punts de la capital. 

La Jungla es pot veure des de diversos punts de la capital. 

L’illa de Lesbos ha rebut més atenció mediàtica, però no és l’única de l’Egeu on hi ha persones atrapades, 21.400 segons les dades oficials d’aquesta setmana. Des que Grècia i la Unió Europea van signar el 2016 un acord amb Turquia perquè blindés la frontera europea a canvi de 6.000 milions d’euros i d’empassar-se totes les vulneracions de drets del govern de Recep Tayyip Erdogan, les illes gregues s’han convertit en un purgatori on famílies senceres esperen durant mesos o anys que les seves sol·licituds d’asil avancin en una burocràcia col·lapsada i que molt cops acaba negant-los la protecció internacional amb l’argument que Turquia és un “país segur”. 

La familia Bozou, d’origen kurdosirià, al davant de la seva barraca.

La familia Bozou, d’origen kurdosirià, al davant de la seva barraca.

La precarietat de les barraques contrasta amb les cases de Vathy, la capital, al fons de la imatge.

La precarietat de les barraques contrasta amb les cases de Vathy, la capital, al fons de la imatge.

La gent ha intentat convertir les seves barraques en un espai el més semblant possible a una casa, i sobretot les famílies amb criatures s’esforcen per tenir-ho tot net. N’hi ha que fins i tot han fet jardineres al terra amb pedres, fustes i testos per donar una mica de dignitat al seu entorn. Fahad Bozou és un paleta de Qamixli, la capital del Kurdistan sirià, que s’ha dedicat a aplanar un tros de terra a la muntanya perquè la seva dona i els seus quatre fills tinguin una mica d’espai. En un costat d’aquest pati la Ranim, la filla gran, frega els plats de l’esmorzar amb una palangana i un bidó d’aigua penjat d’un pal. Alguns han aconseguit col·locar portes de fusta a l’entrada de la barraca, que tanquen amb un cadenat per tenir una mínima seguretat dins d’aquest infern a què els han condemnat les polítiques europees de blindatge de fronteres. D’altres, com un grup d’onze joves de Ghana que viatgen sols, en tenen prou amb unes velles tendes tipus iglú que han plantat sobre uns palets per esquivar la humitat i les rates.   

Una safata de menjar repartida el dia del reportatge, on es veu clarament la data de caducitat de dues setmanes abans.

Una safata de menjar repartida el dia del reportatge, on es veu clarament la data de caducitat de dues setmanes abans.

Una cadira reutilitzada i ‘cosida’ a casa d’una família de l’Afganistan. Les cadires són un dels objectes més preuats al campament.

Una cadira reutilitzada i ‘cosida’ a casa d’una família de l’Afganistan. Les cadires són un dels objectes més preuats al campament.

Uns homes surten amb un tirador a matar rates.

Uns homes surten amb un tirador a matar rates.

Un home de Ghana porta aigua a la cuina que comparteix amb mitja dotzena de compatriotes per fer el dinar del dia.

Un home de Ghana porta aigua a la cuina que comparteix amb mitja dotzena de compatriotes per fer el dinar del dia.

La vida al camp es redueix a la supervivència, a l’espera que des de la megafonia del centre de registre -un bloc de contenidors envoltat de tanques i filat espinós al qual no es permet accedir a la premsa- els cridin per fer algun tràmit. També és allà on cada dia, a les vuit del matí i al migdia, cal fer hores de cua per recollir una ampolla d’aigua i menjar. Al menú d’avui hi ha arròs amb pollastre, que es reparteix en safates individuals de plàstic: la data de caducitat és de la setmana passada. Els que tenen criatures asseguren que els petits es posen malalts si mengen el que els donen al camp: “Només es pot aprofitar el pa, i de vegades està florit”, explica Hussain Hussain, un palestí del sud de Damasc que va arribar a Samos fa nou mesos amb les seves cinc filles, que tenen entre 3 i 17 anys. Van haver de pagar set mil dòlars als traficants per pujar a la pastera que els va portar a l’illa, i no ho van aconseguir fins al quart intent: els tres primers cops els guardacostes turcs els van atrapar al mar. 

Semiconfinats per la pandèmia

Per si la vida dels refugiats a Samos no fos prou complicada, només faltava la pandèmia del covid-19. Les autoritats han ordenat un semiconfinament del camp: els refugiats només poden sortir per comprar menjar a les botigues de queviures del poble. La vigilància policial s’ha reforçat després de l’incendi que va arrasar el camp de refugiats de Mória, a l’illa de Lesbos, que les autoritats atribueixen a una acció deliberada dels refugiats per aconseguir escapar del confinament i les penoses condicions de vida. A Samos hi ha hagut també dos incendis: un en un bosc proper al campament i l’altre dins la zona de menors no acompanyats.

El camp està ple de rates.

El camp està ple de rates.

Els refugiats han plantat flors per dignificar l’entorn.

Els refugiats han plantat flors per dignificar l’entorn.

La dutxa d’una de les barraques.

La dutxa d’una de les barraques.

Una petita barberia, construïda amb fustes i plàstic.

Una petita barberia, construïda amb fustes i plàstic.

Amb el tancament s’han acabat els pocs serveis, com la bugaderia o la biblioteca, que gestiona Samos Volunteers, i la majoria de voluntaris ha desaparegut de l’illa. “No hi ha una voluntat política de col·laboració per part de les autoritats gregues: nosaltres vam portar un equip per ajudar a controlar la pandèmia al camp, però el van rebutjar”, lamenta Jonathan Vigneron, responsable de Metges Sense Fronteres. De fet, la pandèmia s’ha volgut convertir en un problema dels refugiats  : la gent del camp està obligada a sotmetre’s intensivament a proves que no es fan als locals ni als turistes que visiten l’illa. El coronavirus és un nou argument per a la segregació i l’estigmatització dels més febles.

La brutícia s’acumula al perímetre de la zona oficial del camp.

La brutícia s’acumula al perímetre de la zona oficial del camp.

Un home kurd fa el dinar mentre per megafonia se senten advertiments de la prohibició de fer focs al camp.

Un home kurd fa el dinar mentre per megafonia se senten advertiments de la prohibició de fer focs al camp.

Un equip de MedEqualityTeam visita pacients.

Un equip de MedEqualityTeam visita pacients.

La policia permet als refugiats sortir del camp de 8 h a 20 h per anar a la bugaderia o a comprar.

La policia permet als refugiats sortir del camp de 8 h a 20 h per anar a la bugaderia o a comprar.

ELS PÀRIES DE TOTES LES GUERRES

La Jungla és un abocador on ha anat a parar gent expulsada per la violència política i econòmica d’un món en flames. La gent s’organitza per comunitats: en una zona els sirians i els palestins, en una altra els afganesos, i més avall els subsaharians. Un ecosistema de supervivents que van marxar de casa seva fa mesos o anys i que somien poder tornar a començar en algun lloc, algun dia. A cada barraca, una història.

Gily Roger

Orfebre, 31 anys, Camerun

Gily Roger a primera hora del matí al costat de la seva tenda de campanya reforçada amb plàstics i fustes.

Gily Roger a primera hora del matí al costat de la seva tenda de campanya reforçada amb plàstics i fustes.

“Soc homosexual, i això al meu país és un delicte que es paga amb condemnes d’entre 3 i 10 anys de presó. És una cosa que no està acceptada. Vivia sempre amb la por al cos: por de la policia, por de la gent. Tothom et persegueix i has d’estar amagant-te sempre. Portes un estigma que fa la teva vida molt complicada. Si volia ser jo mateix havia de marxar d’allà. Vaig  vendre tot el que tenia per pagar-me un vol a Turquia. Allà vaig passar-hi vuit mesos treballant en un taller de canelobres, sense papers, per guanyar diners i trobar la manera d’arribar a Europa. Vaig arribar a Samos el 6 de setembre de 2019. He explicat a les autoritats la meva història i estic pendent de si em concedeixen l’asil: confio que em creguin perquè no tinc cap paper que demostri el que he patit. Aquí la vida també és complicada i també pateixo assetjament, perquè no respecten la gent com jo: un àrab em va pegar només per ser el que soc. Però he aconseguit imposar-me i ara ja no em molesten”.

Shabrak

Informàtic, 21 anys, Ghana

Shabrak amb dos companys amb qui viu. 

Shabrak amb dos companys amb qui viu. 

“Vaig haver de marxar perquè al meu país no hi ha futur per a mi: soc gairebé cec però puc treballar molt bé. Vaig arribar a Samos el 16 d’agost de 2019 en una pastera amb 70 persones. M’han denegat dos cops l’asil i no puc sortir d’aquí: estic atrapat en aquesta illa i no puc tornar a casa perquè no sé què m'hi passaria. De tant en tant parlo amb els meus germans per Facebook, però no els explico la meva situació perquè no vull que s’amoïnin. Sempre penjo fotografies de quan baixo a la ciutat perquè no vegin la misèria en què vivim aquí, molt pitjor que a casa nostra”. 

Monine Alexi

Mestressa de casa, 38 anys, Haití

Monine Alexi a la porta de la seva barraca, on dorm la seva filla de 18 anys.

Monine Alexi a la porta de la seva barraca, on dorm la seva filla de 18 anys.

“Una banda va venir a casa meva i van matar el meu germà. Deien que els devia diners. La meva filla i jo ens vam amagar i van dir que tornarien a buscar-nos. Vaig fugir a Santo Domingo i allà vaig agafar un vol a Istanbul amb escala a Madrid. Estic sola amb la meva filla, que té 18 anys, i tinc molta por per les dues. Aquest lloc és molt perillós per a les dones. Ens passem tot el dia tancades a la barraca i no gosem sortir a la nit, ni que sigui per anar al lavabo. Hi ha moltes violacions. I també em fa por posar-me malalta o que em passi res dolent i que la meva filla es quedi sola". 

Hassan i Fàtima Housseini

Camperols, 38 i 35 anys, Afganistan

Hassan i Fàtima Housseini, provinents de l’Afganistan, amb el seu fill petit.

Hassan i Fàtima Housseini, provinents de l’Afganistan, amb el seu fill petit.

“Fa un any i mig que vam haver de deixar la nostra granja per fugir dels atacs dels talibans. No és fàcil creuar les muntanyes amb dues criatures de 5 i 8 anys: els soldats turcs et disparen a la frontera amb l’Iran i vam veure gent que queia per penya-segats enmig de la neu. Feia molt de fred. I després la pastera: el mar fa molta por. Després de tot això esperàvem que a Europa ens acollirien, però no ens deixen avançar. Aquí passen dies i dies i ens sentim impotents”. 

Saleh Ahmad

Sastre, 28 anys, Síria

Saleh Ahmad (esquerra) amb altres companys kurds davant d’una bandera del Kurdistan que decora el lateral de la seva barraca.

Saleh Ahmad (esquerra) amb altres companys kurds davant d’una bandera del Kurdistan que decora el lateral de la seva barraca.

“Vam marxar de Kobane fa un any: l’exèrcit turc va ocupar la ciutat i ens tractaven com gossos. Per a ells els kurds som tots terroristes i venien a matar-nos. Baixar al-Assad i Erdogan volen acabar amb els kurds, per això necessitem un país independent. No ens podíem quedar a Turquia i per això vam venir a Europa, però el que volem és poder tornar un dia a casa nostra. Els sirians estan ara repartits per tot el món i en canvi a nosaltres Grècia ens ha negat dos cops l’asil: diuen que Turquia és un país segur, però no ho és per als kurds. Si ens deporten allà ens mataran. Ho sap tothom, però sembla que als governs europeus no els interessa ajudar-nos. On queden els drets humans?"

Són històries personals com aquestes les que fan que des de Metges Sense Fronteres alertin que el principal problema mèdic del camp és la salut mental, perquè al trauma del que aquestes persones han patit al país d’origen s’hi suma la desesperació per les precàries condicions de vida, l’eternització de l’espera i la incertesa de no saber si algun dia podran sortir de l’illa o seran retornats a Turquia. 

SER MARE A LA JUNGLA

Sobreviure al camp de Samos és difícil per als adults, i encara més si s’han de fer càrrec de les seves criatures, que intenten protegir de tots els perills. El pes de la càrrega recau sobretot en les dones: cuinar, rentar la roba, endreçar la barraca... Elles gairebé no surten de la Jungla. Són els homes els que s’encarreguen d’anar a comprar a la ciutat, de manera que la imatge que té la població local és la d’homes sols circulant pels carrers i no la de criatures i dones, que sempre estan atrafegades. Això s’ha accentuat encara més amb el confinament.

Saleh i Zakia, d’Idlib, amb els seus tres fills.

Saleh i Zakia, d’Idlib, amb els seus tres fills.

Hi ha dones que estan soles amb les seves criatures, com la Rahua Také, una noia de 20 anys que va fugir d’Eritrea per escapar del servei militar, que allà té una durada indefinida. La seva odissea la va portar a l’Aràbia Saudita, on va treballar d’empleada domèstica sota el sistema de la Kafala, que converteix els treballadors pràcticament en esclaus dels saudites que els donen feina. Va arribar a l’illa embarassada i aquí ha nascut el seu fill, que ara té sis mesos. Un nen de pell clara que porta lligat a l’esquena amb un mocador. “Treballava per a una família de deu persones i no podia descansar mai. Em van prendre el passaport i no podia marxar d’allà”, relata. Però no té esma per explicar tota la història i esquiva la mirada quan li preguntem qui és el pare del seu fill, al qual acarona. Li fa vergonya sortir a les fotografies. Està sola en una barraqueta coberta de plàstics blaus, però diu que els seus veïns l’ajuden: l’Ahmad, un palestí que viu just al costat, una família eritrea més amunt i uns nois cepats de Kobane que han penjat una gran bandera kurda a l’entrada de casa seva s’ocupen de que no li passi res. També hi ha solidaritat entre els més pobres.

Rahua Také, que demana no ser fotografiada, amb el seu nadó.

Rahua Také, que demana no ser fotografiada, amb el seu nadó.

La Kamar és una noia siriana que va fugir amb el seu marit i el seu fill Mustafà, de tres anys. El nano juga a bàsquet en una cistella que han penjat a l’estança més gran de la barraca: a la part del darrere hi han muntat una estufa de llenya que fa de cuina i els escalfa a l’hivern (“Sabem que és perillós fer foc dins la tenda, però quan fa massa fred no tens opció”, diu) i una petita dutxa amb un bidó i una pedra a terra. En un prestatge de fusta hi ha la roba del petit, neta i plegada amb cura. “Quan sigui gran li explicaré tot: que vam sortir de Síria a la nit creuant la frontera per la muntanya mentre els soldats turcs ens disparaven, que vam sobreviure a la pastera i que vam viure en una barraca. Ha de saber que vam poder superar tot això: així serà més fort”, diu amb un somriure. La família intenta arribar a Suècia, on viu la germana d’ella, que va marxar de Síria el 2015 abans que les fronteres d’Europa es tanquessin per als refugiats. També a ells Grècia els ha denegat l’asil al·legant que Turquia és un “lloc segur”. Ara els governs europeus neguen la protecció fins i tot als refugiats de guerra. La convenció de Ginebra, del 1949, ja sembla paper mullat a l’Europa del segle XXI. 

Kamar, amb el seu marit Mohammed i el petit Mustafà, s’han fet un petit cobert amb vistes a la ciutat i el mar. 

Kamar, amb el seu marit Mohammed i el petit Mustafà, s’han fet un petit cobert amb vistes a la ciutat i el mar. 

Però la vida no s’atura ni en les condicions més miserables. L’Afaf Bubi, una kurda de Síria, acarona la Maria, que va néixer fa un mes a Samos. “No és que busqués tenir un fill aquí, però una criatura sempre és una benedicció”. És com si totes les desgràcies es quedessin a la porta de la seva barraca de fusta. Tot està net i tot són somriures. La germana gran s’acosta a jugar amb la criatura, que té els ulls molt oberts i tot just comença a fixar la mirada i a somriure quan li parlen. La dona parla amb serenor: "Quan em vaig quedar embarassada pensava que abans que nasqués ja ens haurien deixat marxar d’aquí, però ara ens preparem per a un altre hivern. Escalfarem aigua i la rentarem amb una palangana a dins la tenda. Vaig marxar de Síria per què els meus fills poguessin tenir un futur i anar a l’escola: doncs ara tenim un motiu més per seguir endavant. No sé si quan siguin grans voldran tornar a Síria, però a mi ja no m'hi queda res. Només vull arribar a un lloc segur i que ells no hagin de marxar de casa seva com vam haver de fer nosaltres”. 

Afaf Bubi posa amb la seva família i la Maria, d’un mes, a la seva barraca, on han posat una tenda dins la construcció de fusta.

Afaf Bubi posa amb la seva família i la Maria, d’un mes, a la seva barraca, on han posat una tenda dins la construcció de fusta.

Rebecca Marcussen és una llevadora que en els últims anys ha treballat en les pitjors guerres obertes al món: Iemen, Síria, Iraq... Diu que Samos ha estat un dels destins més difícils. “No t’esperes trobar això a Europa. Aquí la gent no té res. Si portar un fill al món és una de les experiències més dures per a qualsevol dona, fer-ho en aquestes condicions és terrorífic”. També atenen dones agredides sexualment: “és molt dur veure com la mateixa persona ve a curar-se a la clínica un cop i un altre”, denuncia. 

 Ara pràcticament no arriben pasteres a les illes de l'Egeu, però els estats d'Europa continuen obsessionats pel control de fronteres. El soroll del populisme i la deriva policial aixequen murs cada cop més alts, murs en què a les criatures de pocs dies els mosseguen les rates.

Inici