“Recordes el professor que t’obre portes i finestres i no aquell que repeteix com un lloro”

Van coincidir a l’Escola Pia de Terrassa, coneguda popularment com Can Colapi. Ella era una professora jove de llatí i grec i ell un alumne de 3r de BUP interessat per les humanitats. “Em va impactar molt. Primer, la seva joventut i la seva energia. Després, que va ser una professora que ens obria portes”, recorda el dramaturg Sergi Belbel de la seva professora, Viqui López-Amo, avui jubilada. La Viqui aconseguia que el grec i el llatí fossin assignatures divertides i apassionants. Tenia autenticitat i espontaneïtat. “I tenia una habilitat, feia que les classes ens agradessin. Eren molt interessants i molt amenes. Tenien un punt de lleugeresa i profunditat alhora”. Fins al punt que quan Sergi Belbel va haver de triar carrera es va decantar per filologia clàssica, i en la decisió van pesar molt les classes de la Viqui. Però el que va trobar a la universitat no hi tenia res a veure. I va acabar canviant a filologia romànica. “Vaig tenir un xoc perquè vaig trobar un professor que era tot el contrari que ella. Era fosc, era pesat, avorrit i dens”. Allà va pensar que s’havia equivocat. “A vegades triem coses per la influència d’algú altre i has de buscar el teu propi camí. Finalment, vaig tornar a Grècia, però per una altra banda, la del teatre”, argumenta.

En aquell moment la Viqui tenia uns 28 anys i el Sergi recorda que llavors als professors joves els percebien més propers. I no era una cosa figurada. A l’escola van engegar una iniciativa nova, Les Llars Obertes, en què un cop al mes els alumnes que volien anaven a sopar a casa dels professors. “Era una cosa molt moderna i innovadora. Imagina, anar a casa d’ella i el seu marit, que també era profe nostre d’història!” La Viqui explica que hi havia la voluntat real d’estar a prop dels alumnes: “Si et dediques a l’ensenyament i no estàs a prop dels alumnes, plega! Si no, no és vocacional”. Diu que tant ella com el seu marit han après molt. “No és veritat que els professors ensenyen. Els alumnes també ensenyen”. I considera que el més important és “actuar amb naturalitat davant dels alumnes i estimar-los”, i donar-los les eines “perquè puguin avançar en la vida”.

La Viqui recorda que el Sergi era un alumne “modèlic” i molt “prudent”. “Era, en el sentit ampli de la paraula, un savi. Perquè estava sempre alerta a tot i era molt receptiu, i els savis ho són. Els savis saben callar quan s’ha de callar i parlar quan s’ha de parlar. I això és el que feia el Sergi”. Ell la recorda com una professora “diferent”, “propera” i “molt ràpida de ment”. “Jo era molt tímid i amb ella deixava la timidesa perquè ens sabia provocar”. Llavors ja tenia passió pel teatre, però encara ho veia com una afició i ho separava del que llavors semblava que seria la seva carrera professional, que anava orientada a ser professor de llengua. A la Viqui no l’ha sorprès que s’hagi acabat dedicant al teatre. “Hi posava també molta passió. I a curt o llarg termini, tota la formació surt, sigui en les matèries que sigui”, diu.

Marc Rovira

“No tots són iguals”

El Sergi constata que “no tots els professors són iguals” i que recordes aquell professor que t’impacta i t’estimula. “Recordes el professor que t’obre portes i finestres i no recordes aquell que repeteix com un lloro allò que et pots trobar en un llibre –diu–. I el record que jo tinc de la Viqui és la seva vocació i el seu amor, no només per nosaltres, sinó per la matèria que estava explicant”. Ella no era una professora d’explicar rotllos, sinó que els feia treballar, indagar, buscar paraules al diccionari... “Jo el que procurava era despertar l’alumne i ajudar-lo en tot el que calgués”.

Tant el Sergi com la Viqui lamenten que la cultura clàssica i les matèries humanístiques hagin perdut pes a la societat i a l’escola. “La base de la nostra cultura ve de Grècia i ve del pensament i de la filosofia d’Aristòtil, de Plató i de Sòcrates. I ve de la llengua. Són assignatures que et fan pensar i que t’ajuden a connectar-te amb el passat. Per tant, compte amb cap a on estem duent l’educació desenganxant-la dels estudis del passat !”, alerta Sergi Belbel. "Són matèries no productives i no donen diners, i la societat no va per aquí", afegeix ella.

La Viqui es va acabar jubilant fa deu anys a Can Colapi, on va impartir classes durant 39 anys. Admet que troba a faltar les aules i encara s’emociona quan recorda aquells anys. Sergi Belbel acaba d’estrenar Lali Symon. Per a la Viqui, veure l’èxit del seu antic alumne al teatre és “una alegria immensa i una satisfacció”. “Per ell i per mi també, eh? Perquè veus que no has fet coses inútilment”.  El Sergi hi afegeix: “És una roda de talents, tot plegat, perquè tu també reps el talent del professor”. I la Viqui rebla: “La meva experiència em diu que tothom té un potencial increïble, el que passa és que s’ha de despertar”.