“No tenia el nivell, però l’Alèxia em va deixar clar que volia ballar amb les de la seva edat”

Feia un any que no es veien. Estudiar a Barcelona i la seva participació al concurs Eufòria, on va quedar tercera, ha provocat que Alèxia Pascual no hagi trepitjat pràcticament Tarragona en els últims dotze mesos. Allà hi ha el centre de dansa El Taller, on va tenir clar que es dedicaria a les arts escèniques i on la seva professora, Raquel Méndez, va mostrar-li que aquest camí també era una via per viure. De fet, l’Alèxia va entrar per primer cop per les portes del centre quan tenia només 3 o 4 anys. “Hi vaig estar poc perquè a l’amiga amb la qual anava a fer extraescolars, amb la qual érem un pack, no li agradava la dansa i ho vam deixar”. Però als 12 anys hi va tornar. Aquest cop l’esperava la Raquel. “La recordo perfectament, de seguida em va deixar clar que volia ballar amb les nenes de la seva edat, tot i que no tenia el seu nivell perquè les altres no havien deixat de ballar”, recorda. Però la Raquel no només no s’hi va oposar, sinó que li va donar tot el seu suport per atrapar el ritme de la classe. “De seguida vaig veure que ho aconseguiria, era molt treballadora i tenia aquella estrella que saps que ho farà bé”, apunta.

L’Alèxia no s’esperava aquest vot de confiança perquè les seves companyes eren “molt bones”. Lluny d’acovardir-se, però, va introduir la dansa en el seu dia a dia. “Recordo que quan estava a casa feia els deures obrint-me de cames per agafar el nivell”. El que havia de ser una extraescolar d’una hora a la setmana es va convertir en dues hores la segona setmana i en poc temps ja eren pràcticament cinc hores al dia. Fins al punt que la directora del centre els va donar una beca a ella i algunes companyes més perquè no s’hi deixessin “un dineral”.

El primer càsting

I en aquest punt la finalista d’Eufòria recorda el correu que va enviar a la Raquel amb només 12 anys. Feia sis mesos que feia dansa i la seva professora estava fent un càsting per a la seva companyia, La Im.Perfecta. Tot i ser conscient que no estava prou preparada, l’Alèxia va acabar fent l’audició i la van agafar. “És cert no tenia el nivell, però sí la xispa. No he vist gaires Alèxies al llarg de la meva carrera”, relata la Raquel.

És molt important –explica l’Alèxia– que per part dels docents trobis aquell moment d’encoratjament, de reforç del que tu vols, perquè en el cas de la Raquel el més fàcil hauria estat dir-me el primer dia: “No tens el nivell, ho sento, has d’anar a un altre grup”.

De fet, la professora l’ha acompanyada “de forma desinteressada” en la majoria de moments clau de la seva vida, com quan havia de fer el treball de recerca de final de batxillerat. “Vaig agafar el telèfon i li vaig dir «necessito que m’ajudis»”. D’aquí va sortir un vídeodansa sobre l’Alzheimer. O quan li va comentar que volia fer les proves per entrar a l’Institut del Teatre. “De seguida em va dir que parlés amb dues o tres persones”.

Francesc Melcion

L’entrada a ‘Eufòria’

El que l’Alèxia va mantenir en secret va ser el càsting d’Eufòria. “M’he presentat a molts càstings i a molts m’han dit que no”, explica. Per això va preferir no dir res. Quan va passar la primera fase ho va comentar a la seva família, i quan ja sabia que entrava al programa va optar per comunicar-ho als amics via Instagram. “Li vaig donar una importància relativa perquè no em sorprèn el seu èxit”, admet la Raquel. Confessa que els divendres no veia el programa perquè té un fill molt petit i se’n van a dormir d’hora, tot i que deixa clar que sí que la va votar. L’endemà, però, veia l’actuació de l’Alèxia. “Són els únics vídeos que ha vist el meu fill des que va néixer!”, exclama. Durant tot el programa només li va enviar un missatge al principi, perquè “no era ella”. Li va dir que recordés que era una “oportunitat”, un “a més a més”. “De fet, penso que la seva carrera comença ara, no amb Eufòria”, argumenta.

Està clar que la Raquel ha estat una peça clau a la vida de l’Alèxia. L’educadora és conscient de com pot influir els seus alumnes, perquè també va viure en la seva pròpia pell la influència de les seves professores d’extraescolars. “Quan se li pregunta a algú quin docent l’ha marcat, la gent acostuma a pensar en els de l’escola, l’institut o la universitat, i no en els d’extraescolars. Per què una professora de dibuix no pot encoratjar una nena a dedicar-se a dibuixar quan sigui gran?”, es pregunta l’Alèxia.

La Raquel deixa clar que mai s’ha sentit com una educadora de segon pla per fer extraescolars. Ara bé, sí que com a artista. “Quan dius «Jo em dedico a ballar» et pregunten «I què més fas?»” Dins de l’educació –denuncia– es valora molt poc l’art com a expressió de l’ésser humà i com a professió.

I potser per això l’Alèxia no vol deixar perdre aquesta ocasió per dir a la Raquel que si no li hagués donat el seu vot de confiança ara no estaria dedicant-se al món artístic. “Sé que he nascut per això, però de vegades necessites algú que et doni l’opció d’explorar-ho, i aquesta empenta me la vas donar tu, Raquel. Gràcies pel que has fet soc l’Alèxia que soc”. El seu proper repte serà l’obra de teatre La noche de los muertos vivientes, dirigida per Roger Julià, que s’estrenarà al Condal al setembre.