Quan la Mariona Badenas Agustí va triar els exoplanetes (planetes que orbiten fora del Sistema Solar) com a tema per al seu treball de recerca de batxillerat, va contactar amb l’Ignasi Ribas, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i expert en aquest camp. L’havia conegut un any abans, quan la Mariona participava en el programa Joves i Ciència de la Fundació Catalunya - la Pedrera, on va descobrir l’astrofísica.
“És habitual que hi hagi alumnes que ens demanin ajuda o orientació en el treball de recerca. El que no era tan habitual era trobar algú tan extraordinari com la Mariona. Ja tenia molt d’interès, molta capacitat” i “molt de potencial”, recorda l’Ignasi. Ell, que també és investigador i professor de l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC, no acostuma a anar a les presentacions dels treballs de recerca, però, en aquest cas, hi va anar, si bé va arribar tard i ja no el van deixar entrar. La Mariona, això sí, va treure molt bona nota.
Una de les característiques que la feien una alumna “extraordinària” és l’autonomia. De fet, per a l’Ignasi un bon alumne és aquell que té "esperit crític", “iniciativa i certa autonomia”, aquell que “intenta trobar eines per salvar els obstacles” i que “s’espavila per tirar endavant”. “És a dir, algú a qui li vas parlant d’una sèrie de conceptes més o menys complexos i és capaç, autònomament, d’avançar i anar fent pel seu compte. Evidentment, amb direcció i consell. Però una persona en aquell estadi de la seva formació i que anés fent el que se li deia i tornés al cap de poc amb la feina feta i feta correctament, era excepcional”, recorda. La Mariona, en canvi, en té un altre record: “No parava de molestar-lo i de preguntar-li coses”. L’experiència, diu l’Ignasi, li ha demostrat que moltes de les persones que “se’n surten i triomfen” no són, “necessàriament, les que tenien el millor expedient acadèmic”, sinó les que “han sigut capaces d’espavilar-se, de buscar les seves eines, de formar-se quan calia i de tirar endavant”.
PERE TORDERA
La figura del mentor
Per a la Mariona, un bon mestre és aquell que sap escoltar i acompanyar. “L’Ignasi és una persona que, malgrat tota la feina i les responsabilitats que té, s’asseu amb tu per saber on és el problema per intentar desbloquejar-te quan no saps cap on tirar, i no tothom ho fa”, destaca. No han perdut el contacte en tots aquests anys. “Encara el continuo molestant i encara em continua ajudant!”, diu la Mariona. Però ara la relació és més “d’igual a igual”, diu ell. La Mariona va acabar especialitzant-se també en exoplanetes i ara cursa el doctorat al MIT de Boston. Per a l’Ignasi, veure aquesta evolució “és una de les coses boniques” del seu mestratge: “Haver pogut ajudar a tirar endavant un camí que és molt exitós”. “El que he fet és escoltar-la i donar-li consell i, sobretot, emfatitzar aquelles coses que ja tenia clares”. La Mariona valora aquesta tasca de mentoria. “Quan estàs creixent acadèmicament, quan encara ets a la universitat, tens molts dubtes, i que algú t’escolti i il·lumini una mica el camí és molt important”, destaca. De fet, el considera el seu “pare acadèmic del món dels exoplanetes”.
En el món de l’astrofísica les dones són menys de la meitat i el desequilibri es fa més evident en els càrrecs de responsabilitat. Per això la Mariona no perd mai l’oportunitat de visibilitzar el paper de la dona en la ciència. “És molt important crear models i visibilitzar dones que aconsegueixen tirar endavant i que són dones normals que se’n surten. Pots aconseguir tenir una carrera exitosa sense haver de fer uns sacrificis extraordinaris”, assenyala l’Ignasi. Veure-la a les portades dels diaris com a líder de la missió Hypatia I, que va viatjar a l’estació analògica de Mart, va ser la cirereta del pastís. “Jo tenia confiança absoluta que se’n sortiria”. Ell està convençut que d’aquí uns anys missions com aquesta hauran sigut la inspiració d’una nova generació de científiques. Per a la Mariona, ser mentora seria “un somni complert”. No té clar el rol de professora però sí que sap que li agrada parlar de ciència i divulgar-la. De moment, però, té un any intens al davant per acabar el doctorat. La defensa de la tesi serà a Boston i l’Ignasi hi està més que convidat. Aquest cop no pot arribar tard.
